H oni soit qui mal y pense», vergonya per als mals pensaments. El lema apareix a l'escut d'armes del Regne Unit i es troba implícit en la sentència del Procés, pàgina 280, allà on desenvolupa el concepte de sedició i diu: «Els actes la conjunció dels quals constitueix el tipus penal poden aïlladament no ser delictius».

Ara pla. Es veu que puc estar fent coses del tot legals i que al mateix temps constitueixin sedició. Com que no soc ni autoritat ni dirigent de res, «només» em cauran entre quatre i vuit anys de presó. Als del judici, com que eren autoritats i se'ls considera promotors, els n'han caigut entre nou i tretze.

Com podem anar per la vida amb aquesta incertesa? Si reparteixo pasquins d'una concentració contra els pets de les vaques (cosa que no faré perquè m'agrada massa el formatge), els convocants l'aprofiten per exigir la república verda, i tot plegat acaba en aldarulls, ¿cometo un d'aquests «actes» que aïlladament no són delictius però tots junts sí que ho son? Algú pot tornar-me a explicar allò tan bonic que tot pot defensar-se per les vies legals?

La República Marxista de Groucho, per exemple, basada en els principis de Sopa d'ànec («si no li agraden, en tinc uns altres») i la filosofia de Francesc Pujols. Si una colla de persones ens posem d'acord per realitzar accions legals, conjuntades i coordinades, per tan elevat objectiu, ens pot caure el pèl?

La sentència dona a entendre que això només passarà si la cosa acaba en un alçament «tumultuari». Però mentre atabalo vianants o munto un cinefòrum (l'avi us explicarà què és) amb la projecció d' Una nit a l'òpera, com puc saber si tot plegat acabarà en un tumult o en una penosa sessió de karaoke?

Estem avisats, i el que avisa no és traïdor. D'ara endavant, quan ens convidin a qualsevol cosa haurem de demanar a l'organitzador la declaració jurada que no persegueix incitar les masses a alçar-se en forma de tumult o avalot. Si tal cosa s'esdevé, ensenyarem el certificat al jutge instructor. Però aquest pot dir-nos que el document forma part dels pèrfids instruments de la conxorxa, i apa, al sac.

El millor, el més segur, és no embolicar-nos de cap manera amb els dolents i ajuntar-nos només amb els bons, com ens van ensenyar a classe de catecisme. Els bons són els que no són dolents. I els dolents se'ls identifica perquè els cauen al damunt sentències com lloses de formigó. I fan pudor de sofre (ells, no el formigó).