En els darrers anys s'han incrementat les necessitats en l'etapa de l'envelliment. Es preveu que d'aquí a uns 30 anys (l'any 2050 si el planeta encara no ha petat) les persones més grans de 65 anys seran un 30% del total de la població.

Manresa és una de les poblacions més envellides de Catalunya, el 19,98% de la població té més de 65 anys. Una de cada cinc persones supera els 65 anys; concretament, 15.238 manresans/es.

Amb el progressiu augment de l'envelliment, el «mercat» de la vellesa reclamarà més serveis que caldrà satisfer. Aquest és el raonament mercantilista de qui pretén fer negoci amb les persones grans. Un terç de les persones grans té algun grau de dependència que requereix una assistència adequada. Així, doncs, un negoci assistencial que cotitza a l'alça: atenció domiciliària, teleassistència, centres de dia, residències geriàtriques... Amb aquesta perspectiva comercial hi ha empreses que, fins i tot, ofereixen vies de finançament per poder pagar la plaça en una residència privada.

El sistema públic, ara com ara, té un considerable dèficit per atendre com cal les necessitats de les persones grans. El sector privat, coneixedor de la situació, ha efectuat els corresponents estudis de mercat i s'hi ha abocat amb la finalitat d'obtenir substanciosos rèdits econòmics. Cito només un parell d'exemples.

Primer exemple: CaixaBank, sempre a l'aguait per obtenir beneficis, comercialitza un producte anomenat «Protecció Sènior» que consisteix en un rellotge-polsera amb funcions de protecció personal per a la gent gran. Sintetitzant, és un servei de teleassistència amb unes prestacions semblants al que utilitza la majoria de persones que és el típic penjoll-medalló. La diferència fonamental entre ambdós productes evidentment és el preu del servei. El producte de La Caixa, evidentment, és molt més car, ja que la seva quota mensual és de 24 euros. Els cervells comercials de l'entitat bancària s'han adonat que amb els gairebé 2 milions de clients pensionistes que tenen (fa uns mesos reconeixien tenir-ne 1.750.000) hi ha una bona mamella econòmica per esprémer. Amb aquesta finalitat concerta visites i xerrades als casals i col·lectius de jubilats/des per oferir la seva lucrativa «mercaderia social».

Segon exemple: el sector privat, veient que a Manresa per accedir a una residència pública hi ha una llista d'espera que supera les 200 persones i que per poder ingressar-hi cal esperar fins a dos anys, doncs s'ha espavilat. En pocs mesos han aparegut dos projectes de residències privades que preveuen oferir 275 places en un termini de dos anys. I també s'ha presentat un altre projecte privat per construir 75 pisos assistits.

Si tenim present que a Manresa l'import a pagar en una residència privada és de 2.000 euros al mes en habitació compartida i un import superior en habitació individual, és ben evident que amb les pensions que avui dia cobren la gran majoria de jubilades i jubilats el seu accés només està l'abast de les persones amb un alt poder adquisitiu. Malauradament, com que el temps d'espera per accedir a una plaça pública és força llarg, moltes persones es veuen obligades a ingressar temporalment en una residència privada amb la consegüent sagnia econòmica que comporta.

Davant aquest panorama, és un deure i una obligació de l'Administració prioritzar les necessitats socials, entre les quals hi ha propiciar un envelliment digne a les nombroses persones que pateixen dia rere dia. I també és un deure i una obligació de la ciutadania reivindicar i pressionar l'Administració per aconseguir una qualitat de vida digna per a les persones que ho necessiten.