Soc un rendit a Solsona. La més petita, menys poblada i allunyada capital de totes les de Catalunya Central. L'única que no té autovia. Sempre he pensat que més que «ser-ne», la «fan ser» d'aquest territori central. I sempre m'ha semblat que a ells tant els fot. Són solsonins i ja en tenen prou. Una persona d'allà, recurrent en els meus escrits, és el meu admirat Roger Mas. L'home que canta a Verdaguer però practica la sornegueria de Josep Pla. Des de fa temps ha convertit el meu primer déu de la música catalana, en Lluís Llach, en una relíquia per a l'escolta melancòlica de diumenge a la tarda. Però fet aquest primer vincle entre els dos, vull dir-li: Roger, fes-me cas i no et posis en política com ell. La grandesa creativa musical del geni de Verges s'ha constret per la seva infecunda temporada de diputat i activista.
La carlina i episcopal ciutat ha començat una interessant campanya per fomentar el civisme i avergonyir els que no el practiquen. Les societats tenen reptes amb majúscula i altres amb minúscula. Avui em vull fixar en alguns dels segons. Tot i la seva teòrica irrellevància, són importants per a la vida quotidiana. La qual, al cap i a la fi, és la que ens porta bona part de la pau i la satisfacció íntima. Anant a la qüestió, al ganxo amb què construir aquest article és que el consistori solsoní publicarà a les xarxes fotografies de les infraccions viàries. Soc poc partidari de les multes, les sancions o els càstigs (quina setmana per escriure tal cosa) i, per tant, recórrer a la vergonya social pot ser una solució realment revolucionària. Els polítics i la policia local demanaran la cooperació (o complicitat) de la població tot prenent fotografies dels veïns que aturen el cotxe en qualsevol punt inadequat amb l'excusa més peregrina de totes: «És un moment». És la fórmula que volen implementar per posar fi als vehicles estacionats en passos de vianants per anar a la farmàcia, per comprar pa i fins i tot per anar al bar. Els que ho cometen són els asocials i a voltes et miren amb cara de pinxo si goses amonestar-los de mirada o paraula. O els que aturen el cotxe per parlar amb un conegut que passa per la vorera, sense preocupar-se dels que venen (venim) al darrere. Sé que he baixat molt avall en el comportament humà i dubto que aquests es sentin senyalats per la campanya que m'encantaria que s'escampés arreu.
«Ni dos minuts» és el lema amb què ho presenten. Quedo en espera de veure les fotos que publicaran i l'efecte que causarà. Si a més de tenir carrers nets, ara domestiquen els conductors reticents a comportar-se cívicament, aquella vila haurà de ser objecte d'estudi i d'admiració. Després hauran d'anar al darrere de la manca de civilitat dels ciutadans amb gos. Especialment allà on les ciutats perden el seu nom, ho sigui, on els asfaltats es tornen camins de terra i els excrements de gos sobreabunden fastigosament. Per als propietaris de cans, sembla que a partir d'aquells punts hi ha refracció per una certa decència higiènica respecte dels que hi passen caminant, cor-rent, pedalant o en patinet. Sé que les campanyes globals es fixen en reptes grans com el clima o el racisme. Són necessaris i els defenso, però intueixo que, per anys que visqui, la solució per a aquests no es veurà per enlloc, mentre que si mentrestant aconseguim posar fi a la insensibilitat humana conduint un vehicle o passejant un pelut, pensaré que la humanitat potser sí que té remei per a les petites coses i per a les enormes. Almenys els meus entorns seran polits com els que la meva memòria d'infant recorda. Solsona mon amour. I jo pendent del seu hashtag quasi revolucionari: #ni2mintus.
