Valls és un dels poetes més importants de la seva generació. Nascut a Santa Coloma de Gramenet l'any 1970, ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona o el Rosa Leveroni, ha estat traduït a diverses llengües i figura a nombroses antologies. Recentment ha publicat el llibre de proses poètiques Pollo, un títol que ens remet a un turó de la seva ciutat al capdamunt del qual hi ha el poblat ibèric de Puig Castellar, un punt des d'on observar a una certa distància el teixit urbà que Valls coneix tan bé. Valls estructura el volum en tres parts: La pell de la poma, Les ungles de Pollo i S'agita un bosc ple de vida. El text s'inicia amb un record d'un dels més grans, Màrius Sampere, que va treballar força anys a Santa Coloma. Les proses, com si fossin monòlegs, es van succeint i ens submergeixen en un univers que recorda el de Kafka, Ionescu o Sampere, pel trencament deliberat de la lògica racionalista, per l'aposta per l'absurd i pel qüestionament de la quotidianitat des de la incomoditat, el malestar i la desolació. La mirada de Jordi Valls, allunyada de qualsevol arrogància, és crítica amb la condició humana, sotmesa a una degradació inevitable: «tota l'edat viscuda col·lecciona les pells mortes que ja no ets tu. I allò que començares en ple vol ara t'arrossega». Irònica i descarnada, la prosa de Valls ens impacta constantment amb un devessall d'imatges provocadores, desconcertants, que flirtegen amb el surrealisme i el territori imprevisible i fascinant dels somnis. Sí, de vegades ens hi sentim atrapats per un món fantasmagòric, d'imaginació descordada, sense cotilles que l'empresonin. Ens hi arriba a parlar, en clau d'humor negre, del seu taüt. La vocació de ruptura s'expressa amb força en fragments com aquest: «Veus, ja no soc com tu em vas fer! M'invento la bellesa!». Però arreu es percep, latent, la tendresa d'un poeta alhora agosarat i commogut. Ens n'adonem per la presència recurrent de la memòria, per la consciència de ruïna, de pèrdua. Reflexiu i escèptic, la literatura de Valls adquireix a Pollo un gest desconfiat, pessimista, que acaba produint en el lector una sensació angoixant. Valls no escriu per distreure. Ho fa per sotraguejar, per obrir escletxes de lucidesa. I al text sovintegen els encerts literaris, com quan es refereix a «ermites grapades a la muntanya». Tot i ser un autor nítidament urbà, que ens situa en un escenari de carrers asfaltats, semàfors i autobusos, el paper del temps i del cicle de la natura en els seus textos no és pas superficial. Hi ha una integració en la història («Aquí mateix, els sarraïns abeuraren els cavalls de l'emir, camí de Poitiers») i en el seu propi territori (contraposant-se al Carles Riba de les Elegies de Bierville, anota: «só lo Gaiter del Besòs»). I hi podem afegir l'homenatge a l'origen d'Edicions Proa al municipi veí de Badalona, amb el seu Pont del Petroli o l'evocació de la goleta Maria Assumpta. En aquestes proses enlluernadores sura el sentiment de reminiscència i d'imminència. Som el que roman i alguna cosa és sempre a punt de succeir.
