Sense la complicitat de la comunitat internacional els anhels sobiranistes de Catalunya quedaran estancats. Les manifestacions i les accions pacífiques que des de fa anys poblen el carrers, places i carreteres del país evidencien que el moviment sobiranista i independentista té un suport molt ampli, però insuficient influència perquè arreu d'Europa i del món facin costat explícit a la causa. Els que pensen que radicalitzar el conflicte permetrà alguna cosa també constataran ben aviat que van equivocats. Les fotos dels disturbis a Barcelona, amb infiltrats inclosos, només ajuden a reforçar les tesis dels unionistes recalcitrants. El conflicte, d'una manera o altra, es visualitza, però s'ha convertit en un laberint de difícil sortida.

Tot i que a Catalunya i al conjunt de l'Estat es parla de poca cosa més que la sentència i el conflicte, més enllà dels Pirineus gairebé tothom té la boca tancada. Són les 12 del migdia de dimecres. No hi ha cap mitjà, ni espanyol, ni català, que no situï com a primera notícia els aldarulls d'aquesta nit passada, les marxes multitudinàries, les declaracions dels polítics... A la mateixa hora, però, les edicions digitals dels mitjans més influents, miren a molts llocs i ningú no posa el focus a Catalunya. A les portades de la BBC, The Times, France Press o The New York Times no hi indicis que passi res especial a casa nostra, un dels seus principals paradisos d'estiueg. A Le Monde, en un raconet, una icònica petita foto d'una barricada encesa en els enfrontaments entre policia i alguns manifestants, la mateixa que al Die Welt alemany. Ara i avui, Europa té altres prioritats.

Sense el suport de l'exterior, Catalunya es limita a ser un problema intern. I això vol que dir ens hem d'entendre, que a fora no en volen saber res, o gran cosa. Les delegacions de la Generalitat a l'exterior tenen un valor residual, poden fer feina de formiga però insignificant si es vol que les grans cancelleries es mullin de veritat. El ministre Borrell és qui les ajuda més a projectar-se. El problema a Catalunya està enquistat fa segles i només sembla trobar petites escletxes de satisfacció en moments històrics que diferents estatuts han dotat de certs nivells d'autogovern.

Ara com ara és més possible que estiguem més a prop d'un nou 155, amb el govern de Madrid portant les regnes catalanes, que de la independència o d'un nou estatut que prevegi més recursos financers. La realitat és crua quan ens imaginem l'escenari de futur. Fer coincidir campanya electoral amb sentència ha estat un còctel molt irresponsable. En un context com aquest, costa de trobar escletxes, per petites que siguin, ja no perquè es resolgui el conflicte sinó, simplement, per rebaixar la tensió.

El diàleg, si s'arriba a produir després de les eleccions del 10 de novembre, serà sempre desigual mentre les forces polítiques sobiranistes i independentistes catalanes no troben suports exteriors. Les minories, i Catalu-nya ho és, necessiten grans ambaixadors i grans complicitats internacionals per donar-se a conèixer, teixir aliances estables i negociar. Pep Guardiola assumeix aquest repte d'ambaixador i el seu vídeo ha aconseguit un gran ressò, però ell, ara per ara, és un gran entrenador de futbol, un gran exjugador del Barça i un santpedorenc il·lustre. En el futur, veurem si, més enllà del futbol i l'activisme social, assumeix nous rols. El temps ho dirà.