Avui, jornada de vaga. A la Redacció d'aquest diari es va fer ahir, per estar avui al peu del canó; per això aquest exemplar té poques pàgines. Una vaga de protesta contra la sentència que no modificarà la sentència, però «bé cal que fem alguna cosa». Una vaga és una de les coses que poden fer-se. Una entre altres.

Batalletes de l'avi. El febrer de 1974 es va declarar a la Universitat Autònoma una vaga indefinida contra el franquisme. Algunes facultats la van seguir més que d'altres. Ciències i Medicina amb prou feines, Lletres moltíssim, i Periodisme, del tot. Les classes es van substituir per assemblees i seminaris de debat formació revolucionàris, i en acabat els professors van escampar un «aprovat general polític». Alumnes d'altres facultats tenien por que la nota regalada fos una taca en el seu currículum a l'hora de buscar feina. Als futurs periodistes això no ens preocupava gaire, perquè el títol, de creació molt recent, era molt poc valorat en la professió. El cert, en tot cas, és que aquella vaga no va fer caure el franquisme, que va finir per raons patològiques -una patologia mortal en l'organisme envellit del dictador-, i en canvi ens va privar dels ensenyaments corresponents a la segona meitat del curs acadèmic. L'acció va deixar indiferents els jerarques del règim. L'Autònoma era i és una universitat físicament isolada, alumyda de Barcelona, i les assemblees no podien acabar amb els assistents sortint en tromba a tallar la Diagonal. Si de cas, tallàvem la modesta carretera de Bellaterra a Cerdanyola. Les autoritats deixaven que ens entretinguéssim jugant amb entusiasme a les revolucions teòriques, pensant que els principals perjudicats érem nosaltres mateixos.

Vol dir que va ser una pèrdua de temps? No n'estaria tant segur. Totes les accions que no van fer caure el règim, i per molres de quals els protagonistes van pagar preus molt alts, van tenir un efecte diferit però real quan la malaltia es van endur el dictador a la tomba de Cuelgamuros i els successors van examinar el panorama en totes direccions. Les diverses flamarades que van detectar, més grans o més petites, més ferrenyes o més lúdiques, els van convèncer que no podien continuar de la mateixa manera. Que havien de cedir per salvar el que poguessin del muntatge. L'únic esforç inútil és el que no es du a terme, però del que fem no en podem esperar que doni sempre uns resultats immediats i abundosos.