Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi», havia dit Muriel Casals. «No podem perdre les ganes de ser-hi perquè el conflicte va per llarg, però el resultat final està a les nostres mans», afirmava Francesc Josep Archs, presentador a Manresa, de les piulades a la fresca, al restaurant Els Noguers. Jordi Lamuà, un dels coordinadors del col·lectiu, recorda que l'11 de novembre passat va fer 7 anys que van néixer a Sant Martí de Tous, per mantenir la flama de la lluita per la independència. Gonçal Mazcuñán, exdirector de Regió7, va coordinar la taula rodona amb sor Lucía, l'advocat Abel Pié, Joan Torras, Bonanit i Jordi Pesarrodona, comediant i pallasso. Mazcuñán recordava l'exministre Zoido: amb un nas vermell pots fer riure als nens o fer el ridícul. «El ministre va aconseguir fer les dues coses sense nas vermell quan no va aconseguir trobar les urnes l'1-O», explicava amb una fina ironia el periodista. Pesarrodona diu que mai ha fet el ridícul. Activista de Pallassos Sense Fronteres, que va fundar amb Tortell Poltrona l'any 1993, va estar 10 dies com a activista als camps de refugiats de Bòsnia i Hercegovina, i Croàcia, on ja va fer la protesta del nas de pallasso. El 2000, funda La Circa per protestar contra les desavinences socials i els desnonaments dins la desobediència civil. «Soc l'únic pallasso imputat arreu d'Europa, per l'Estat espanyol». Denuncia que «mai s'ha enterrat el franquisme: senzillament estaven amagats darrere d'una cortina, mentre esperaven callats». Agraeix la feina dels advocats manresans, especialment de David Casellas, que picant pedra està desmuntant l'imaginari de la fiscalia. I els felicita: «Els advocats per sempre més seran nostres».
Abans que sortís la sentència, Pié afirma que sempre havia pensat que els condemnarien entre 12 i 15 anys i ara diuen que potser en seran 8. «La veritat és que era una sentència que ja estava posada abans de començar el judici. Havien de justificar tota la maquinària que van engegar per intentar eliminar l'independentisme». Òbviament, «la sentència no serà justa». A Europa, té l'esperança que es revoquin tant les del Suprem com del Constitucional. Des del Col·legi defensen que no entren en política, sinó que reivindiquen drets.
Joan Porras, popularment Joan Bonanit, ha estat definit com a soldat de pau, tendresa i solidaritat, armat amb un megàfon o l'aleteig de la papallona que ens durà al Tsunami Democràtic. Exemple de fermesa i resiliència, milita al carrer amb la gent. Explica que l'acció del Bonanit va néixer per un pensament sobre els presos polítics com a deure «pel que han donat ells per nosaltres, els ho havíem de tornar d'alguna manera. Si la meva acció els pot ajudar, benvinguda sigui». Després de més de 300 nits a Lledoners, on respira l'ambient de l'1-O, persisteix, ha deixat d'anar de vacances pel seu compromís «a complir una condemna amb vosaltres». Entén la desobediència civil com una esperança per sortir a buscar el somni i aconseguir-lo.
Sor Lucía, monja dominica contemplativa, activista cristiana que fomenta la solidaritat contra la pobresa és un actiu local i nacional, per a qui «res ni ningú ens pot robar la decisió de ser lliures». Es posiciona en contra de l'Església que beneí les armes franquistes en la guerra incivil espanyola i a favor de l'Església de base. Recorda que Jesús va venir a «obrir les presons injustes, alliberar als oprimits i anunciar un any de gràcia». Opina que estem en una situació d'absoluta injustícia, que no permet esperar una sentència justa. Assegura que la justícia i la legalitat a l'Estat espanyol no es donen la mà. Es considera militant de l'esperança perquè no hi ha marxa enrere. La preocupa tremendament el tema de veure a Manresa una altra vegada gent que viu al carrer. Així que qualsevol resposta ha d'estar en plena sintonia amb els que estan a la presó, no apel·lar mai a la violència sinó al millor del cor de les persones. Va deixar molt clar que «hem de ser justos i pacífics, però no idiotes». Contra la veritat no hi ha cap precepte. Cal ser audaç i prudent perquè l'anhel és noble i legítim, però els efectes col·laterals sempre acaben castigant als més febles. En una societat democràtica i social, la «disputació» guiaria el nostre conviure, però davant la irracionalitat, la injustícia i la manipulació, la desobediència hauria de ser el camí.
