Van conèixer la dura, injusta, venjativa i antidemocràtica sentència del Tribunal Suprem contra els líders polítics i socials del Procés. No per esperada és menys indignant. Després d'un judici marcadament polític, basat en un relat d'una violència que mai va existir, s'ha sentenciat els dirigents de l'independentisme a penes severament injustes. Durant els dies previs a la publicació s'han anat filtrant informacions en diversos mitjans de comunicació, i han configurat una operació de modulació de l'opinió pública, amb l'objectiu de normalitzar penes que, tot i que menys dures que les que es prefiguraven en l'inici del procés judicial, són clarament un càstig exemplaritzant. La sentència marca l'inici d'aquest nou cicle polític i de mobilització que estarà caracteritzat per la combinació de l'exigència d'amnistia i la reivindicació del dret a decidir del poble de Catalunya. Amnistia i dret a decidir que no podrem exercir si no és eixamplant les majories socials a casa nostra, a partir de l'experiència de l'1 i 3 d'octubre, amb la màxima unitat democràtica. Més enllà de la valoració política que es faci del Procés, no es pot ser neutral davant la vulneració de drets constants, la degradació fins límits impensables de l'anomenat «estat de dret» i la voluntat de l'Estat d'emprar tots els mitjans repressius (tant policials com judicials) «com hem vist en les recents detencions de membres dels CDR, en un nou muntatge per incriminar el conjunt del moviment independentista» per negar a Catalunya el dret a decidir lliurement el seu futur. Aquesta sentència no només pretén ser un càstig dur, sinó sobretot una resposta als fets de l'1 d'octubre, i a la capacitat de mobilització i desobediència del poble català que serveixi d'exemple.

Aquesta és una sentència que cal llegir més enllà de la seva aplicació directa contra dotze persones. És una sentència contra tot un moviment, i contra futurs actes de desobediència, ja sigui en la lluita pel reconeixement i l'exercici del dret d'autodeterminació, o en qualsevol altre moviment futur que posi contra les cordes el règim monàrquic. I de aquí la resposta del règim del 78 a la mobilització popular. I és que després d'un judici polític, basat una violència que mai va existir, la sentència busca espantar i aturar el moviment popular.

El Tribunal Suprem castiga de forma exemplar per imposar per la força les idees que les responsables polítiques de l'Estat no han aconseguit defensar a Catalunya. Com que no convencen, imposen. A més, hem de denunciar l'operació mediàtica que s'ha gestat els darrers dies per fer aparèixer aquesta sentència per sedició i malversació com una condemna suau i moderada. Ni és suau, ni és moderada i hauria d'esgarrifar qualsevol demòcrata, independentment del seu posicionament respecte al conflicte territorial espanyol. Tenim davant la involució democràtica que representa aquesta condemna. Tenim una vegada més un retrocés continu en els drets i llibertats democràtiques arreu de l'Estat, és una regressió política que nega i reprimeix les llibertats de pensament, expressió, premsa i manifestació. Una deriva d'injustícia carca per sostenir el règim i la monarquia enfront de la ciutadania i els pobles. Així es mostra la incapacitat d'aquest règim, la monarquia i el govern pel diàleg i per resoldre els problemes polítics amb solucions polítiques. La resposta a aquesta sentència no pot ser cap altra que una gran mobilització, unitària i transversal, de defensa dels drets civils i polítics, que aplegui totes les sensibilitats possibles, i demanar l'amnistia de les preses i presos polítics. Qualsevol i autèntic republicà té els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, i ha d'estar sense complexos al costat dels qui volen exercir el dret a decidir i són represaliats, jutjats o condemnats a presó amb penes que serien impensables a la majoria de països democràtics.