El judici de la vergonya va acabar dilluns passat fent un trist honor al seu nom: amb una sentència vergonyosa. Les conseqüències d'aquesta sentència duraran molt de temps i condicionaran la vida política del país. I, com sempre, l'acumulació dels esdeveniments diaris ens pot fer caure en un perill molt greu: el de perdre la perspectiva global de la situació, el de quedar-nos en els detalls cridaners sense saber mantenir una visió de conjunt dels fets. Aquests darrers dies hem vist com els mitjans de desinformació estatals esclataven en una cridòria immensa destacant els incidents dels darrers dies a Catalunya, uns incidents que han estat rebutjats per la majoria d'àmbits independentistes. Hem vist com els incidents eren difosos amb insistència sense que el rebuig ampli de tota mena de violència hagi estat esmentat. I hem comprovat com es blasmaven i reprovaven accions protagonitzades per grups molt concrets i reduïts, sense parlar gens dels excessos policials que també hi ha hagut. I sobretot sense dir res del fet violent fonamental que ho ha desencadenat tot: la sentència que imposa cent anys de presó en conjunt a un grup de presos polítics que no han comès cap delicte i que no han tingut un judici just, segons ho ha certificat tot un conjunt d'observadors i de destacats organismes internacionals.
O sigui: la trampa consisteix a titllar de violenta qualsevol reacció contrària a la sentència sense reconèixer mai la violència institucional que l'ha generada ni tan sols de la que l'Estat va exercir escandalosament el dia del referèndum. La realitat és que la retòrica espanyolista s'ha desfermat sobretot en comprovar que centenars de milers de persones s'han manifestat públicament en contra d'una sentència que no és democràticament admissible. Els mitjans de desinformació habituals s'han esverat en veure que des de Catalunya la sentència no s'ha acatat. En adonar-se que la repressió, que és l'objectiu bàsic de la sentència, no ha estat gens eficaç per doblegar la voluntat d'independència d'una part cada vegada més nombrosa de la població catalana. I que la demanda d'una solució política al conflicte entre l'Estat i Catalunya -no pas entre sectors de la població catalana, com ens voldrien fer creure- va guanyant adeptes a l'interior i a l'exterior del país, fins al punt que també a Madrid i al País Basc hi ha hagut manifestacions contra la sentència, al costat de preses de posició molt crítiques en contra de l'estat espanyol a tot el món.
Mentrestant, contrast absolut entre els milers i milers de participants en les multitudinàries i absolutament pacífiques «Marxes per la llibertat» i les acusacions dels darrers dies titllant el moviment independentista de violent. Però aquest engany té poc recorregut. Un independentisme violent només beneficiaria a l'Estat, que voldria reduir-lo a un problema d'ordre públic. Les mobilitzacions contra la sentència tenen l'objectiu de rebutjar allò que no és just. I, és clar, les sentències injustes no s'acaten sinó que es combaten i la vaga general de divendres haurà estat una nova ocasió de fer-ho. I una qüestió essencial: més que mai, ara la unitat de l'independentisme és imprescindible. En aquest moment històric no podem passar ni un dia més sense aconseguir-la i reforçar-la.
