Habitualment hom parla de cop d'estat quan algun grup ben organitzat -històricament i majoritàriament de caire militar, obeint sovint a interessos ocults de determinades elits afavorides per potències internacionals- de fora estant pren el control de les estructures d'estat d'un país, habitualment de forma violenta. Titulo, en canvi, aquest article al revés perquè a Espanya ha quedat clar, amb la rematada final que ha suposat l'esperada i vergonyosa sentència del seu Tribunal Suprem, que aquesta vegada han innovat. Ha estat el propi Estat (així, en majúscules!) qui ha trencat les regles de joc. Incapaços, els que en tenen el poder i el control, de reconduir un moviment pacífic i democràtic d'alliberament nacional, d'una de les minories nacionals que aixopluga -la nostra- han trencat l'statu quo a la seva manera manipulant descaradament la legislació amb una interpretació clarament esbiaixada i corrupta.

El seu govern -amb el vistiplau de tots els partits parlamentaris i l'amnèsia planificada i interessada de la seva opinió pública- ha enviat al camp de batalla que han muntat el seu estol de jutges, que queda més fi que no pas fer-ho amb l'exèrcit. I amb una policia que, a peu de carrer, es dedica a controlar l'ordre públic quan, en realitat, fa ben bé el contrari, provocant el desordre amb la seva intervenció. Creuen que així queda més dissimulada, en determinats àmbits i a escala internacional, aquesta acció. És allò de «sin que se note el cuidado» del decret de Nova de Planta del llunyà 1714.

Recordo, astorat, les declaracions del major des Mossos, Josep Lluís Trapero, al Suprem, en què va afirmar amb naturalitat que si el jutge li ho hagués demanat hauria detingut el President Puigdemont i el seu govern. Jo crec que a aquesta frase no se li va donar, al seu moment, prou transcendència. O sigui, que un personatge al servei del poble que el paga i que ha estat col·locat al jutjat de manera poc transparent obeint a quotes partidistes i afinitats ideològiques, té més poder que un càrrec electe que no està pas fent cap acte criminal, sinó polític d'acord amb el programa presentat a les eleccions i pel qual va ser votat. Serà el major, no ho dubto pas, és un bon professional, però aquí es demostra que sentit d'estat (català, és clar) no en tenia gens ni mica. I així anem?

En fi, que si volem canviar el panorama des de baix caldrà establir estratègies diferents. En aquest sentit pren força la insubmissió i la desobediència no violenta per anar avançant. Per això ha tingut tan bona acollida l'assaig de Mark Engler i Paul Engler This is An Uprising, escrit l'any 2016 i publicat en català recentment per Edicions Saldonar amb el títol Manual de desobediència civil. Una magnífica anàlisi de l'estratègia no violenta utilitzada en conflictes al llarg de la història contemporània, que demostra la força imparable que aquest mètode pot i ha de tenir com a mètode a l'hora de desencallar situacions immobilistes i forçar així el canvi polític. Un bon llibre de capçalera!