Quan el Barça va molt malament i la directiva ha perdut els papers, emergeix entre els socis una pulsió autodestructiva que genera mocadorades, irritació i exigències de dimissió. Una frase típica resumeix aquesta actitud col·lectiva: «Que peti tot». No importa el preu. No importa que, en realitat, el gran beneficiat del quepetitotisme sigui el Madrid. Penso en aquest absurd tan humà quan veig la reacció de l'independentisme majoritari davant la violència que ha desplegat a Barcelona una massa composta per veterans de la guerrilla urbana antisistema, friquis nihilistes, independentistes comprensiblement indignats que busquen esbafar-se, canalla jugant en un Horrorland indepe, anarquistes amb iPhone i revolucionaris que no han superat el patufetisme-leninisme. Mossos i Govern poden intentar aturar-los, però la seva posició es veu molt debilitada perquè de l'ànima de l'independentisme pacífic que omple marxes increïbles n'emergeix, ni que sigui en veu baixa i a contracor, el desig secret d'autodestrucció que sempre acompanya la frustració. Les flames nocturnes eclipsen l'esforç de la majoria, uneixen les forces rivals, perjudiquen els presos i atreuen la mà dura espanyola, però tot aquest dany no es tradueix en un clam rotund, total i incondicional contra els vàndals, sinó en una crítica general als violents tenyida d'atenuants per a ells i plena de retrets als Mossos. És un reflex comprensible, però perdedor.
