A una societat dividida, li correspon una sentència no compartida. És el que ha passat amb la sentència del TS. Benèvola per a alguns, duríssima per a altres. Era previsible aquesta divisió d'opinions perquè per a molts el desafiament dels polítics empresonats, i ara sentenciats, no mereixia especial rellevància. Tot s'ha banalitzat, fins a punts en què es discuteixen fets tan evidents i fàcils de comprovar com la fugida de cinc-mil quatre-centes cinquanta-quatre empreses, segons les darreres dades, ofertes la setmana passada pel Col·legi de Registradors d'Espanya. O la mateixa divisió de la ciutadania, negada contra tota evidència, per molts independentistes. O la paràlisi del Govern, la manca d'activitat al Parlament, les tensions entre col·lectius i un llarg etcètera.
Tot això ha passat i està passant com a resultat d'un dels més greus atemptats a l'estat de dret de la nostra història. Arribats al punt on som, queda clar que el moment d'intervenir era el 8 de setembre del 2017. L'endemà de la sessió dels dies 6 i 7 de setembre, al Parlament de Catalunya, quan es va produir la vulneració del reglament del Parlament i amb ell, de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia. Si en aquell moment s'hagués aplicat l'article 155, no hauríem patit les greus conseqüències de la consulta de l'1- O, ni tot el que va venir després. Ara no hi hauria ni presos sentenciats, ni fugitius a la recerca.
El relat que ha fet l'independentisme ha estat fortament acceptat per una munió de persones, a les quals, de moment, és impossible fer-les canviar d'opinió. No hi ha cap Constitució que doni dret a l'autodeterminació, però el més important és que s'ha volgut deixar en l'oblit l'existència de més de la meitat dels catalans i catalanes que no són ni seran mai independentistes.
És a dir, els independentistes, han parlat com si tot el poble català ho fos. I això ni és cert ni ho serà mai. Hem votat prop de quaranta vegades, en aquests quaranta anys de democràcia recuperada, i si algú té interès a comparar resultats, veurà que en cap elecció, de cap tipus, hi ha hagut mai una majoria favorable a la independència. Mai.
El poble català és plural i divers, fruit d'una barreja de famílies i col·lectius de la més variada procedència, a la qual hem d'afegir, en els darrers anys, persones procedents de terres molt llunyanes, molt, i que han passat a ser nous catalans. L'existència de dos milions d'independentistes no pot obviar l'existència d'uns quatre milions que no ho són, o com a mínim, no ho han manifestat. Aleshores, no es pot parlar ni decidir per ells, com s'ha volgut fer, en el passat recent.
I el més greu no ha estat voler parlar en nom de tots ells, de tots nosaltres que no ho som, el més greu és haver volgut forçar l'estat de dret mitjançant acords que no eren emparats per cap legalitat. Aquí és on rau la gravetat de les actuacions dutes a terme en un estat democràtic. Ho repeteixo: en un estat democràtic. Mai, en democràcia, es pot vulnerar la llei, perquè si es pogués fer deixaríem de ser demòcrates, i per aquest motiu els qui defensem l'estat de dret som els autèntics demòcrates, i no els qui agafen la representació dels altres, sense haver-los-ho delegat.
Tenim ja la sentència, discutida i discutible, com era previsible. S'ha fet un judici, obert al món. Tothom l'ha pogut seguir, amb tota mena de programes televisius, radiofònics i periodístics, per fonamentar la trajectòria. Qui consideri no ajustada a dret la sentència la podrà recór-rer davant les instàncies espa-nyoles, i si no li donen la raó, davant les europees, però, mentrestant, toca acatar-la i donar-li compliment. I seria bo que tothom deixés treballar els advocats i jutges, sense interferències polítiques, que, ara i aquí, no són acceptables.
I demanar mesura als representants institucionals per evitar caure en la temptació d'apuntar-se a la convocatòria de plens, per presentar, debatre i votar resolucions que no tenen res a veure amb les competències pròpies. L'estat de dret se sustenta en la divisió de poders, i encara que alguns vulguin veure el contrari, aquí existeix. Per això, estem en una democràcia plena, millorable, però garantista.
