Han d'estar molt espantats perquè actuïn com ho estan fent, jugant-s'ho tot a crear un ambient de violència que justifiqui l'atzagaiada final, l'escarment definitiu del sobiranisme, després de condemnar els seus líders a un total de 100 anys de presó. Temien la resposta de la ciutadania a la injustícia consumada com a venjança per l'1 d'octubre que els va deixar en evidència, i les dar-reres setmanes van anar creant el llenguatge, la crispació anímica que justificaria el seu pla de rematada final: intervenció definitiva de l'autogovern, com a trofeu que exhibiran per guanyar vots el 10-N.

Incapaços d'acceptar el tarannà cívic, el comportament pacífic dels catalans en les seves reivindicacions, han sabut manipular el nivell d'indignació acumulat després de tants anys de patir menyspreu, violència verbal, amenaces, persecució, asfíxia econòmica, retallada de drets fonamentals i només els ha calgut provocar, incentivar, mentir perquè l'esclat de violència que necessitaven s'hagi esdevingut. Així, tot i que des de dilluns passat hi ha hagut mobilitzacions multitudinàries desenvolupades amb actitud cívica i pacífica, allò que s'ha esbombat i magnificat fins a neguitejar la població han estat els contenidors cremats, les carregues policials i els encaputxats descontrolats. Les imatges més reproduïdes arreu han estat les que mostraven violència als carrers. Les que venien a confirmar el relat previ a la sentència que va identificar «independentisme» amb «terrorisme», «inseguretat» amb «Barcelona», «irresponsable, supremacista, colpista, covard, autista, nazi, racista» amb «el Torra»...

I? Fins quan podran mantenir el relat i la tensió ambiental? Quin és el moment que s'ha de deixar de parar l'altra galta? La violència policial, la violència judicial, la violència informativa es mereixen una resposta decidida, no violenta, massiva per part de la població que reivindica un futur millor.

Els milers i milers de persones que han caminat 100 quilòmetres per manifestar el rebuig a la sentència provocadora han evidenciat la determinació a plantar cara pacíficament, sense defallir en la reivindicació. Viure des de dins l'esperit dels marxaires minimitza l'acció dels que han apostat per la violència, i ridiculitza els qui pretenien utilitzar-la amb intenció «redemptora» .

«Buidem les aules per omplir els carrers de dignitat», resaven explícitament els cartells lluïts per tres adolescents marxaires. «Estic esclatant de dignitat!», exclamava un pare de família en ser preguntat com es trobava al final d'una etapa. «Agafem el relleu a Sant Vicenç!», anunciaven solidaris uns amics als altres que finalitzaven tram. «Després de veure les agressions indiscriminades dels policies a manifestants que donaven per acabada la manifestació pacífica, he decidit afegir-me a la Marxa per expressar la meva indignació», declarava una mare de família neguitejada per l'espant viscut per la seva filla la nit anterior. El concert continuat dels conductors que feien sonar els clàxons en creuar-se amb el marxaires, evidenciaven una identificació massiva amb el rebuig a la sentència indigna. I els aplaudiments, i els crits d'ànim, i...

Determinació, això és el que els espanta.