Després d'un estira-i- arronsa amb els Mossos d'uns quants dels concentrats que eren davant per davant del cordó policial, el noi va alçar els braços i va cridar «som gent de pau». Va ser dilluns. S'havia conegut la sentència i una part de la manifestació de rebuig a Manresa havia arribat fins davant la caserna, on es van viure moments de tot, inclosos alguns que, de tan absurds, feien riure. Com quan un home va cridar «viva Espanya!» enmig de la gentada i algú el va advertir que no era el millor moment amb un «calla, burro!». Dimecres, però, la violència ja no va quedar continguda. Es va desfermar. De matinada, tornant a casa, vaig ensopegar amb dos contenidors tombats i amb el que hi havia a l'interior escampat per terra. Vaig pensar que n'és de fàcil destrossar i l'esforç que implica construir. Em va venir al cap un senyor d'edat avançada que vaig trobar al tatami de judo del Complex Vell Congost, on van dormir els participants de la marxa de Berga que van fer nit a Manresa. S'havia afegit a la caminada a Navàs i estava literalment fos. Només volia dormir, ni sopar ni res. Arrossegava un punt de mal humor i les passes prèvies a poder-se estirar -deixar les pertinences en una taquilla i el calçat en unes postades per entrar al tatami amb mitjons- l'havien atabalat una mica. Demanava el mateix ell, l'home gran i cansat del tatami, que els brètols que al cap d'una estona es van dedicar a fer malbé el mobiliari urbà que haurem de pagar entre tots? Ho dubto.