Imaginin-s'ho: els han proposat el viatge de la seva vida, un destí idíl·lic en el qual fa temps que somnien; decideixen agafar un vol només d'anada perquè s'hi volen quedar a viure i oblidar la grisor de la residència actual, que a més els costa un ull de la cara i els foten els diners a canvi d'un futur de misèria. Inverteixen tots els esforços i recursos, agafen les maletes i les omplen amb les pertinences més personals, incloent-hi els plans de vida i les il·lusions; el camí cap a l'aeroport no és fàcil, el taxista que condueix els demana una confiança que vostès li atorguen, els porta per una carretera perillosa, amb un grapat de parades que li transmeten la sensació d'estar fent el préssec, mentre li fan fer voltes i més voltes per arribar a destí; quan hauria estat molt més clar tirar pel dret.
Finalment, amb l'esperança per bar-ret trepitgen l'aeroport accedint als controls de seguretat, uns agents de la justícia molt malcarats els obliguen a deixar part de l'equipatge, perquè sembla que per llei no poden embarcar amb alguns drets que s'havien guanyat. Malgrat tot, fan el cor fort, caminen cap a la porta d'embarcament quan de sobte veuen en els panells informatius que el seu vol porta retard, com que no hi ha cap més remei assumeixen que caldrà passar el temps que sigui necessari, incomodes i tirats, fins que finalment es puguin enlairar.
Durant l'espera comencen a córrer rumors que l'agència amb què havien contractat el viatge ha entrat en suspensió de pagaments, es veu que els socis no es posen d'acord entre ells cap on portar els viatgers. De sobte s'il·lumina l'anunci que el vol ha estat cancel·lat, els expliquen que els pilots són a la garjola perquè una absurda sentència els retira el dret a volar, es tracta d'una venjança per haver-se enlairat més del compte en alguna ruta; quan van al taulell de reclamacions descobreixen astorats que no només no hi ha pilots, tampoc hi ha full de ruta i l'aparell amb què havien de viatjar no era propietat de l'agència ni tenien els recursos per poder-lo comprar. Decebuts, estafats pels propietaris de l'agència, maltractats pels de l'aeroport i emprenyats amb tothom, tornen al mostrador d'equipatges per reclamar les maletes; els diuen que les han perdut i que si volen tornar a casa ja no els poden assegurar que els mantinguin el lloguer, o possiblement els donaran un pis més petit, per la desconfiança d'haver volgut marxar. Com que acaben esclatant i alcen la veu, les forces de seguretat del recinte els etziben un munt de garrotades i acaben amb el cul al carrer, sense equipatge i amb l'ull de vellut.
I ara diguin-me, amb sinceritat, no els vindrien ganes de fotre foc a l'agència, trinxar l'aeroport i començar a fer via ni que sigui caminant, però amb uns operadors turístics de més confiança, cap a Ítaca?
