Ahir va fer una setmana de la publicació de la sentència i sembla el passat remot. El temps ja no és res que puguem quantificar amb un rellotge. És un estat d'ànim, una manera d'entendre el món. I d'una setmana ençà hem donat la raó als qui afirmaven que tot és canvi perpetu. Després d'una setmana de brutals aldarulls, sobre els quals encara no hi ha prou perspectiva, certa calma anímica sembla haver-se instal·lat als carrers. Almenys fins a aquesta hora. Potser hi ha un moment de pausa, doncs, per fer-nos preguntes. On anem, per exemple. Qui tindrà més capacitat de resistència. La ràbia pels cent anys de condemna als líders polítics i socials ha recar-regat l'independentisme. Però caldrà que sàpiga administrar-se sense allò que ha embarbussat el processisme: la pressa i la candidesa. Cremar les naus de la indignació en unes nits de fúria és una opció, però qui sap si la més idònia per a una cursa llarga. Valorar en la seva mesura la força de l'oponent és una exigència. Aquest Estat, com tots els del planeta, és una roca duríssima. La seva raó de ser és justament la permanència. L'epitafi de Rubalcaba: hi ha molt marge de pèrdua de prestigi abans de concedir una victòria. Que la vocació democràtica d'Espanya se'n ressenti és un risc que l'Estat està molt disposat a córrer. I més en aquests temps en què el llistó global està abaixant la seva alçada. I on anem? Una pregunta que cal respondre.
