La «cronificació» del conflicte entre Catalunya i Espanya és una hipòtesi que roman damunt de la taula, vist el fet que ni la sentència ni la reacció de protesta no aconseguiran resoldre'l (al contrari).

La «cronificació» és el procés pel qual una malaltia esdevé crònica. No es pot guarir però tampoc no mata el pacient, que va sumant dies de vida adolorida, un rere l'altre. De vegades el dolor és agut, i de vegades moderat i suportable, però mai no desapareix del tot.

Una part d'Espanya pateix una afecció crònica per la qual el seu sistema immunitari rebutja la diferència catalana i prova repetidament d'eliminar-la, però fins ara no ho ha aconseguit. Ja se'n troben precedents al segle XIV en Pere el Cruel, rei de Castella, però els grans atacs moderns comencen al segle XVII, i des de llavors, igual com els reumatismes, ha tingut moments més àlgids i més apagats, sense arribar mai a desaparèixer. L'eliminació de la diferència la van intentar la política d'Olivares, el decret de Nova Planta, i successius episodis fins a les dictadures del segle XX, que foren els esforços més contundents perquè els mitjans de l'Estat eren molt superiors als dels segles anteriors.

Si el franquisme no va anor-rear la diferència catalana, no ho faran ni una sentència del Suprem, ni un retorn del 155, ni cap mena d'estat d'excepció.

En direcció contrària, el sistema immunològic d'una part de Catalunya es regira contra l'Estat espanyol del qual forma part i intenta desenganxar-se'n. Al contrari dels trasplantaments fallits, aquí és la part la que rebutja el cos en què van implantar-lo. Però tots els intents per forçar la separació física han acabat en fracàs, des de l'efímera república de Pau Claris fins la desconcertant d'octubre del 2017.

La «cronificació» del conflicte és una diagnosi que pressuposa incapacitats simètriques a totes dues bandes: dels uns, per esborrar la diferència catalana; dels altres, per abandonar l'Estat espanyol. Si és una diagnosi correcta, caldran cures pal·liatives permanents que ens facin la vida més suportable, ja que ningú no renunciarà als seus objectius i les crisis s'aniran succeint, inevitablement.

Però al mateix temps cal ser conscients del fet que moltes nacions han durat més que els seus mals, per llargs que fossin (d'altres, no). Per a l'independentisme, la possibilitat de vèncer demà passa per sobreviure avui sense perjudicar inútilment el propi país.