Tot i que potser a algú li pugui semblar, d'entrada un periodista no és un ésser malèfic dissenyat per fer por: «nena , menja't les bledes que, si no, vindrà un reporter i et xuclarà la sang!». Hi ha periodistes i periodistes, igual que hi ha polítics i polítics. Tothom vol controlar el relat, decidir què s'explica i de quina manera. S'inverteixen milers d'euros en gabinets de premsa que t'envien el sofregit i el brou fets perquè només hagis de posar l'arròs a bullir. A nivell local passa menys perquè els ajuntaments no s'ho poden pagar. Ara, sempre hi ha qui et diu què has de fer o que no t'agafa el telèfon perquè, tot i cobrar un sou públic, pensa que ja s'explicarà (si li surt de la pebrotera) quan li doni la santa gana. Per sort, encara no ens deté la policia ni ens atonyinen com ha passat en les protestes postsentència en què han rebut una seixantena de col·legues. Deplorable. A pagès sobretot, els periodistes a vegades sembla que més aviat fem nosa. Al Berguedà, el Consell, amb bon criteri, celebra a porta oberta de forma majoritària els consells d'alcaldes, tot i les periòdiques pulsions de fer-los a porta tancada que per sort no han reeixit, a diferència del que passa al Bages, per exemple. Els nostres batlles hi tracten temes d'interès públic. S'hauria de garantir el dret a la informació, i també a les reunions del patronat de la Patum o de l'hospital, clars exemples de falta de transparència.
