La pèrdua gradual de qualitat de la democràcia espanyola, que ja hem denunciat molt sovint, continua la seva davallada sense aturador. Cada vegada més, es conculquen drets dels ciutadans i s'interpreta la legislació vigent de manera més restrictiva. És evident que la setmana passada en vam tenir una prova amb la sentència del Tribunal Suprem, que, a més d'inventar-se un relat inexistent i d'imposar unes penes de presó molt elevades, va perfilar un concepte de la sedició que s'enfronta de forma directa al dret de manifestació i de protesta. Però és que aquesta setmana en tenim una altra prova decebedora, una altra manifestació inequívoca.

Parlo, naturalment, del conflicte que s'ha plantejat com a conseqüència de la voluntat del govern espanyol i del Tribunal Constitucional d'evitar, sigui com sigui, que el Parlament de Catalunya pugui debatre i, si escau, aprovar determinades resolucions sobres temes com el dret d'autodeterminació o la monarquia. És a dir, es pretén imposar una mordassa al Parlament per tractar aspectes que, arbitràriament, l'Estat espanyol considera intocables. I ara són aquests, però demà en podran ser d'altres. Així és que es vol convertir la cambra catalana en una espècie d'assemblea regional que no pot ni tan sols tocar assumptes que la concerneixen tan clarament com, per exemple, la definició del seu futur. Tot allò que ha estat un element essencial en la història del parlamentarisme, aquí i en qualsevol altre lloc del món, com la llibertat d'expressió dels diputats, s'haurà de subjectar a partir d'ara a la censura capritxosa del poder central.

Per poder justificar aquesta mordassa, alguns aventuren que el Parlament només hauria de tractar aquells assumptes que tenen a veure amb el seu marc competencial. Aquesta restricció, que continua essent una censura òbvia, presenta tanmateix un inconvenient: i és que, en matèria d'opinió, els límits del marc competencial són impossibles de traçar. Parlar del futur de Catalunya, estaria fora d'aquest marc? Denunciar el mal tracte que es rep del govern central, desbordaria els límits d'aquest Parlament encongit? Reclamar determinats serveis o millores que poden suposar una millora per al país, quedaria prohibit? Ja es veu que no hi ha fronteres possibles, llevat que sigui l'Estat qui decideixi, a cada moment, de què es pot parlar i de què no. Estat, per cert, que es comporta habitualment amb una arbitrarietat absoluta: en els darrers temps, diversos parlaments autonòmics espanyols s'han pronunciat sobre Catalu-nya i els seus afers i el govern de Pedro Sánchez no ha sol·licitat pas que es declarin nuls aquests acords. Ficant-se amb els catalans, ¿no desbordaven aquestes cambres legislatives del sud d'Espanya el seu marc competencial?

És cert que els presidents Tor-ra i Torrent estan assumint greus riscos quan proven de rebel·lar-se contra aquesta restricció que, repetim-ho, suposa purament i simplement la mort del parlamentarisme. Ja se'ls ha anunciat que poden incórrer en un delicte de desobediència. Però si no ho fessin, si no defensessin la nostra primera institució, voldria significar que es resignen a ser objecte permanent de la censura que l'Estat vulgui imposar, de manera canviant segons l'interès polític de cada moment.

Un cop més, em sorprèn que algun partit que sempre s'havia caracteritzat per una defensa clara dels drets dels diputats se situï ara en la trinxera que vol imposar censures i mordasses. És un prova més de com això de la democràcia espanyola és una matèria terriblement fràgil que, cada dia que passa, s'esmicola un xic més i baixa un graó més avall.