Al llarg dels avatars de la vida, qui més qui menys ha conegut homes i dones que es creuen perfectes en tots o en alguns dels àmbits de la seva vida: el polític, el social, el familiar, el laboral, l'emocional, l'econòmic i, si és el cas, l'espiritual i/o religiós.

Amb un toc de narcicisme, acostumen a ser gent -almenys ho sembla- segura de si mateixa i que, cofoia, en mirar-se al mirall pensa, i s'ho creu -i aquí potser hi ha l'origen del seu problema- que és una bona persona, que practica el bé a desdir. Compleix els deures que marca la llei -justa o injusta-, i d'això se'n vanagloria. Un cert dogmatisme l'ha acostumat a dubtar poc, o gairebé gens i, a vegades, passa de puntetes davant les situacions complexes que es van generant al nostre món: ja siguin les terribles conseqüències del canvi climàtic, l'afebliment de les democràcies o l'explotació estructural de la població dels països del Sud que lluita per sortir de la misèria, i deixar la vida en un camí sense retorn...

La persona que es considera «perfecta» no s'adona -o no vol i/o no pot- que el seu tarannà supremacista moltes vegades està farcit de menyspreu vers altres persones, més de les que es pensa, que, reconeixent-se imperfectes, contradictòries i humils davant l'adversitat, malden per alliberar-se i van aconseguint viure d'una manera més digna, més humana, amb un cor generós, pacífic i pacificador, proper als més necessitats.

A l'evangeli que aquest diumenge llegim (Lc 18, 9-14) queda ben reflectida aquesta situació: fa referència a la coneguda paràbola del fariseu i el publicà, en la qual el primer és l'home perfecte i el publicà, l'imperfecte. Jesús de Natzaret, ja al final de la perícope ens diu textualment: «Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit» (Lc 18, 14). Convé que en prenguem nota acurada, ja que les campanes, amb més o menys intensitat, toquen per a tothom.