Fa quinze dies que hi va haver a Manresa un acte amb un títol semblant al d'aquest comentari, títol que en aquests moments és d'absoluta actualitat. I no fa ni dues setmanes de la sentència de la vergonya. Davant de les reaccions que ha despertat, més gent que mai es pregunta cap on anem i on som en aquest moment. Però tothom intueix que la sentència ha estat una fita de referència que marcarà un abans i un després en el camí -ni plàcid ni fàcil, però irreversible- cap a la república catalana. Amb tots els matisos i fins i tot amb totes les contradiccions, queda clar, doncs, cap on anem. Tan clar que aquesta és la principal preocupació de l'Estat en aquest moment. La sentència tenia un objectiu bàsic: castigar, desanimar, escarmentar, mostrar la força de qui mana, fer creure que ja no hi ha res a fer... i tota una colla d'etcèteres que cadascú hi pot afegir. Però què passa si es constata que tot això no serveix? Què hi pot fer allò que s'anomena el «deep state», o sigui, el conjunt dels poders fàctics que manen de debò, hi hagi qui hi hagi nominalment al govern? Un altre 155 o un estat d'excepció solucionarien l'allunyament efectiu i comprovat de milions de catalans que ja han trencat del tot el seu vincle mental de pertinença a l'Estat? I encara més tenint en compte la continuïtat ideològica del franquisme, que s'ha fet tan evident aquests dies amb el xou del trasllat de les restes del dictador.
Un Estat que ha actuat habitualment amb una manca d'habilitat que sorprèn, sobretot a partir d'un moment clau: la campanya del PP contra l'Estatut de 2006 i la posterior retallada dràstica que hi va fer el Tribunal Constitucional l'any 2010. A partir d'aquí l'escalada d'errors ha estat constant, entre els quals destaquen la inacceptable violència policial del dia del referèndum, els presos polítics consegüents, el judici de la vergonya i la seva sentència, i un cúmul d'errors més, com voler identificar contínuament independentisme i violència, tancar del tot qualsevol possibilitat de diàleg, etc. Errors que sovint són ridículs i mostren el poder de les mobilitzacions, com la ben recent suspensió d'un acte muntat per España Global per convèncer els cònsols estrangers que hi ha a Barcelona de la correcció del judici contra l'independentisme i de les penes imposades. L'excusa per justificar la suspensió va ser la pluja. La realitat és que es va voler evitar que els cònsols travessessin una concentració de persones que s'havia format davant d'on s'havia de celebrar l'acte, perquè haurien proporcionat una visió molt diferent del judici i de les condemnes.
Tornem ara a la pregunta inicial. On anem i on som? La primera part té una resposta fàcil: avancem cap a la república gràcies a la persistència comprovada de la voluntat independentista. I ara on som? En un punt crucial. D'una banda constatem que l'Estat no té iniciatives ni projectes respecte de Catalunya, tret de continuar la repressió mentre segueix cometent errors que ens afavoreixen. D'altra banda, aquests dies s'ha vist que tota una nova generació s'afegia plenament a les mobilitzacions. Una molt mala notícia per a aquells que pensaven que aviat tindrien la situació ben dominada. Ho comprovarem avui, altre cop, a la gran manifestació convocada per a aquesta mateixa tarda.
