Era previsible viure uns dies de mobilitzacions i protestes, en contra de la sentència del TS, per part de tot el col·lectiu independentista, progressivament animat per moltes setmanes de debats, crítiques i especulacions, fonamentades o no. El que no es podia preveure era la dispersió d'accions i actuacions que en molts casos han superat tot l'imaginable, que han provocat danys personals i materials copiosos, però sobretot que han modificat la imatge del país que bona part del món tenia.
Aquests danys a la imatge i al prestigi de Catalunya tardaran anys a ser reparats i superats. És la conseqüència de la rauxa, que periòdicament envaeix una part important de la societat catalana, oimés si està mancada de lideratges sòlids i prou preparats per fer front a situacions com les que vivim.
Ho he dit anteriorment, en aquestes mateixes pàgines, que un dels principals problemes, com a país, és la mediocritat dels principals càrrecs institucionals, començant pel president i la major part del seu govern, i amb ells, el Parlament de Catalunya. Sense lideratges clars, no es construeix cap guió, ni cap estratègia a curt, mitjà i llarg termini, de manera que s'opta per una cosa tan mediter-rània, com és la improvisació permanent, i la supeditació a entitats i organismes, externs al mateix govern i Parlament.
Ara com ara, hi ha un complet desgavell intern que fa impossible l'acció de governar. Ja portem anys en una situació similar, de manera que el país ha quedat paralitzat en tot allò que depèn del govern. Dos partits al govern, dos governs paral·lels, sense coordinació ni presidència que els uneixi i els comparteixi.
És lògic el protagonisme de grups externs davant aquesta falta de lideratge, i aquí és on la pluralitat i diversitat fa impossible concentrar esforços i mobilitzacions cap a objectius mínimament clars i consensuats. S'han organitzat marxes ben plantejades, i coordinades, juntament amb mobilitzacions que han destrossat la imatge pacífica i tranquil·la de les anteriors.
S'han improvisat accions que no s'entenen pel que han tingut de danys directes a la mateixa societat catalana, de manera indiscriminada. Tallar carreteres, durant hores i hores, en diferents punts del país, moltes vegades sense avís previ, crea reaccions totalment contràries al que pretenien els convocants de les protestes.
Alguns creuen que hi ha comprensió i cooperació entre manifestants i perjudicats pels talls, però només falta haver estat en alguns per comprovar la realitat. Perdre visites mèdiques, durament i llargament aconseguides, no poder arribar a la feina, no poder repartir material reclamat, no arribar a temps a l'aeroport, trobar-se malament i multitud d'altres situacions, treuen simpatia a mobilitzacions que molts no entenen perquè ens perjudiquen a nosaltres mateixos.
Però aquestes són les conseqüències dels moments de rauxa, confiant que per alguna cosa serviran. La realitat, però, és tossuda, i ara com ara suposo que tothom ha constatat que les sentències segueixen vigents. L'estat de dret es mou per altres camins, i la democràcia és prou forta per garantir l'ordre públic i la seguretat del conjunt. Hem pogut veure la perfecta coordinació entre tots els cossos i forces de seguretat estatals, Policia Nacional i Guàrdia Civil, amb els Mossos d'Esquadra, i el compliment de les ordres rebudes.
Ara toca esperar els resultats de les eleccions general del 10-N per poder obrir una nova etapa i posar en marxa mesures que ajudin a reparar els danys causats. I no parlo tant dels materials, sinó dels més importants. Els que han produït internament a la societat catalana i els que tenim de més generals, a escala de tot Espanya. Costarà molts anys reparar-los, però com més aviat ens hi posem, més aviat avançarem. Molts demanen diàleg però exigint punts innegociables. Per aquí no es va enlloc. La intransigència ha de donar pas a la flexibilitat i a la constatació de la pluralitat i diversitat del nostre país. Aquests darrers dies hem sentit alguna veu, interessant en aquest sentit, provenint d'alguna de les protagonistes del procés: «Ens va faltar empatia vers els no independentistes». És una bona declaració, i una bona constatació que primer hem d'arreglar els nostres problemes abans de reclamar canvis importants en les relacions amb Madrid.
