El líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha declarat: «No hi ha res més espanyol que ser espanyol a Catalunya.» Que, en aparença, és tan absurd com dir que no hi ha res més català que ser català a Ciudad Real. Per Rivera, l'espa-nyolitat no es defineix per una manera de ser, sinó per una manera d'impedir que els altres siguin allò que volen ser. I com més intens, forçat i anorreador és aquest impediment, més espanyol se sent aquell a qui Jiménez los Santos anomena «el pijo catalán.» L'autoodi, com el somni de la raó, sovint també produeix monstres. Aquesta mateixa frase bé podrien haver-la pronunciat al seu moment Hernán Cortés en desembarcar a Yucatán o, en versió americana, el general Jackson entrant a matadegolla en territori xeroqui, on segons el ministre Borrell els ianquis només van pelar quatre indis. Per Rivera, no s'és més espa-nyol per conèixer i admirar la poesia de Lorca, defensar els drets de les dones, lluitar contra els desnonaments o mirar d'entendre aquells que et parlen en altres llengües «entre perills», com deia Maragall a Oda a Espanya. Ser espanyol, i sobretot ser molt espanyol, és per al líder taronja ser partidari de l'aplicació preventiva del 155, mantenir en presó permanent els representants de l'independentisme català i passejar-se de bracet amb els ultranacionalistes de Vox. Crida l'atenció que siguin també altres il·lustres conversos catalans els que proclamin el principi d'espanyolitat. L'autoanomenat bufó del regne i un dels promotors de Ciutadans, Albert Boadella, sosté que «no hi ha res més espanyol que un català» i l'articulista de l'ABC, Salvador Sostres afirma que «no hi ha res més espa-nyol que un basc.» Si el pobre Lorca aixequés el cap de la seva tomba! En cas que disposés d'una tomba, és clar. Perquè els seus ossos descansen en l'anonimat d'un subsòl que, com la unitat de destí en l'universal, els muy y mucho españoles voldrien perpetu.
