Els vidres de la porta de la cuina em retornen una llambregada que no sé per on s'ha colat dins de casa sense permís. Em poso en estat d'alerta com quan creues la vorera, de nit, i t'enlluernen els fars d'un cotxe que frena massa tard. I te'ls mires, els fars, i ells t'aguanten la mirada com dos ulls gegants. M'atrau aquesta llum inesperada. Ha estat com si algú hagués encès i apagat ràpidament una lot potent. Vist i no vist. Màgia. Sento el retruny d'un tro i és aquest tro el que em confirma que el que he vist abans era un llamp. I jo que sempre havia pensat que era el llamp el que anunciava el tro. Avui ha estat el segon el que m'ha dit qui era el primer. Qui eres tu.
Plou, i plou molt. Plou i no vol parar, cantaria Jordi Lanuza. Abaixo les persianes fins baix. La meva mare sempre ho fa perquè no s'esquitxin els vidres. Quants gestos automatitzem només perquè els hem vist fer. Les plantes que han acolorit el terrat durant l'estiu ja s'han pansit. I m'imagino les fulles xopes, suportant, estoiques, el xàfec, i la terra més negra i més molla que mai. Aquesta immersió no les reviurà. Ho sé. I des del sofà de casa veig l'aigua, fosca, descarregant amb fúria sobre camps caminats i sobre el cementiri de Manresa. Desconec si aquesta mullena es filtrarà avall, ben avall, en aquell tros cobert per una estesa de creus amb noms de persones cada any més desconegudes. Ja falten pocs dies perquè els difunts es facin presents. I tornaran les flors, naturals o artificials, que duren més. Potser per això, avui m'he posat l'anell amb la pedra blava que em vas donar l'última vegada que ens vam veure. Te'l miraves sempre que passaves per davant d'aquella joieria i el teu home te'l va regalar sense que fos cap data assenyalada. Són els detalls els que forgen les històries d'amor.
És hora d'anar-se'n a dormir i no para de ploure. Els nens s'arrauleixen al sofà i es llegeixen l'un a l'altre el seu conte preferit, «La família os i la gran tempesta». La família os dorm tranquil·lament a casa. Però una gran tempesta desperta els tres fills, que corren a arraulir-se al llit dels pares; els pares els tranquil·litzen dient que no tinguin por, que és el vent i la pluja. De sobte, però, se sent un soroll: algú truca a la porta. El pare, més poruc del que semblava, s'aixeca amb recança, obre la porta i veu la silueta d'una figura estranya, i crida: «És un monstre!». I corre a amagar-se sota el llit. La figura parla. És un ren. Explica que el temporal li ha desfet la casa i que volia demanar si li deixarien passar la nit amb ells. La família esclata a riure, es miren el pare i li diuen: «Doncs sí que ets un os valent. És que potser a la teva edat encara no saps que els monstres no existeixen?». M'adormo amb el so de la pluja i somio amb monstres disfressats de gent que truquen de matinada.
