Recorden l'acudit del que ingressa en un monestir on només pot dir dues paraules l'any? Passa un any, el prior el crida i diu «llit dur». En passa un altre i diu «menjar dolent». I al tercer, «me'n vaig», cosa que fa que el prior exclami: «no m'estranya. No ha fet res més que queixar-se!». Fa gràcia que dient sis paraules en tres anys es doni a entendre que no para de remugar, però el prior té raó. En una situació en la qual les paraules tenien un pes extraordinari, totes havien estat negatives. L'altra cara de la moneda apareix quan les paraules perden pes fins a desaparèixer. Hi ha una tendència brutal que perdin el significat, cosa que per a una paraula és el mateix que no existir. Quan Millo va exemplificar les actituds violentes de l'1 d'octubre amb la «trampa del Fairy», si la credibilitat de l'Estat cotitzés a borsa hauria calgut córrer a vendre accions. Després dels atacs preventius, els danys col·laterals, les operacions de pau, les intervencions humanitàries que provoquen xifres ingents de morts, cal lluitar més que mai per recuperar les paraules. El Mundo publicava una notícia, il·lustrada en la versió digital amb vídeo, sobre una «brutal agressió» per dur una bandera espanyola. Només calia veure el vídeo per constatar que la brutalitat és una altra cosa. I la notícia no era fruit d'un error. Un error és posar el nom de Joan a una persona que es diu Ricard. D'això, se'n diu desinformació.
