Vist l'espectacle electoral muntat per ordre del candidat amb la inestimable col·laboració dels mitjans de comunicació, m'afegeixo a l'efemèride de l'exhumació (més aviat exaltació) de Franco reproduint els versets finals de «L'auca de l'enfadós, o la fi del Cagaelàstics», escrita per la poetessa Concepció G. Maluquer, quan el dictador va morir (al llit), ja fa 44 anys. L'auca acabava així:

«[...] El cas és fer-lo durar,

ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:

és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit

com pertoca a un malparit.

Vint de novembre gloriós:

s'ha acabat el gran merdós.

I aquests són els quatre fàstics

de la fi del Cagaelàstics!»

Lamento no tenir prou espai per encabir els 81versets (a sant Google hi trobareu l'auca sencera), perquè són el millor escarni fet a la memòria del dictador. Es van publicar el 1975 mantenint en l'anonimat el nom de l'autor, per raons òbvies de seguretat personal. Aleshores, com ara, dir segons què podia tenir conseqüències greus per a l'agosarat. Com devien anar les coses, també aleshores, que, amb ànim de despistar, es va fer córrer que l'autor de l'auca no podia ser altre que l'àcid Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver i Sallarès. Va haver de passar temps fins que no es va reconèixer l'autoria de Concepció González Maluquer, escriptora i poetessa pallaresa, autodidacta, compromesa amb la cutura i el país. Recomano llegir-la.

De fet, ara com aleshores, donar la cara és exposar-se a rebre per totes les bandes. Fins i tot sense haver dit, cridat, escrit o manifestat res: s'inventen una acusació i llepes. Només tenen butlla, se n'escapen, els que s'embolcallen en la bandera preconstitucional per lloar l'obra del caudillo, els qui exalcen el feixisme, els qui empaiten/agredeixen rojoseparatistas, els qui s'han atipat d'arrencar llaços grocs i estelades, els qui tenen el monopoli de la violència (policial, judicial, informativa, econòmica), els qui no paren de muntar xous mediàtics amb afany electoral i els que han aconseguit generar catalanofòbia arreu de l'Estat.

El candidat ja explicarà algun dia per què vestia negre de dol i llegia compungit el missatge de justificació de l'espectacle que ens ha transportat més de quaranta anys enrere. Ell deu saber si l'aposta de convertir Catalunya i Franco en els eixos de la seva campanya electoral deu haver estat la més encertada, però vist com li ha anat en els dos escenaris, la rendibilitat no sembla pas garantida. A la vergo-nya passada en el passadissos de l'Hospital de Sant Pau durant la visita unilateral a les víctimes dels enfrontaments als carrers de Barcelona, caldrà afegir-hi ara la vergonyant imatge escampada arreu del món que demostra, quaranta anys després de la mort del dictador, que el franquisme més ranci és viu i ben present al carrer i en les esferes del poder.

Finalment, algú hauria de preguntar al candidat Sánchez per què reclama al president Torra que governi per al cent per cent dels catalans, si quan ell ve a Catalunya només parla, visita, saluda els representants d'un 50% de la població. Sap que quan retalla, asfixia, nega drets, ho pateixen tots els catalans? Ai, el dia que el seu 50% ho vegi clar!