Aquesta setmana hem presenciat una escena que, personalment, no creia que veuria mai. La retirada del Valle de los Caídos de Francisco Franco, 44 anys després que ell hi fos inhumat amb tots els honors, ens ha retrobat amb l'Espanya de sempre. La de paradoxes tan increïbles com treure un dictador del seu mausoleu i que la família pugui disposar d'unes quantes hores de glòria i exaltació. Ben retirat està qui es va fer un fart de firmar sentències de mort, però seria bo preguntar-nos si, en el fons, aquest Estat ha canviat gaire en mig segle. Si mirem l'entorn que tenim, en essència, hi ha moltes coses que encara continuen igual de malament. I no les volen canviar.
I en l'esport? Doncs, força millor ara per al Barça, que tres dies després de la mort de Franco va perdre per 1-0 al camp del Betis, i aquell equip de Johan Cruyff tampoc no va guanyar la lliga. Leo Messi encara va tardar dotze anys a néixer, a l'Argentina. En un terreny més proper, el Manresa de futbol va perdre, aquells dies, per 3-0 en la tornada d'una eliminatòria, davant del Pontevedra, de la Copa del Generalísimo; pocs mesos després va esclatar la que era la primera vaga de futbolistes a Espanya, quan el president Oliva va deixar de pagar i els jugadors van dir prou. Ara el CE Manresa torna a ser a Tercera. A la piscina, el CN Manresa jugava, amb bons resultats, a la màxima categoria del waterpolo català i va tenir tres olímpics en natació als Jocs de Mont-real 76. I al Vell Congost, el Manresa La Casera era, com ara, a la primera categoria espanyola.
