Església romànica dels segles X-XI dins de la fortificació al municipi de Gósol, ubicada a ponent i en la part més alta del castell, citada en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de la catedral de la Seu d'Urgell i en una deixa del comte Ermengol d'Urgell de cinc unces d'or per comprar llibres per a l'església de Santa Maria, amb les paraules: «[...)]et ad Sancta Maria de Gosal uncias .v. de auro ad libros emendos [...]».

Santa Maria del Castell és com un monument a l'espiritualitat i a la cohabitació frontereres, al límit del Berguedà, ja a la província de Lleida i al bisbat de la Seu d'Urgell, quan tota la comarca berguedana es troba a la província barcelonina i dins del bisbat de Solsona; així com, històricament, també s'ha trobat als llindars del comtat d'Urgell, i engrossint posteriorment la baronia dels Pinós; temple romànic però, tanmateix, amb unes particularitats que li descobreixen un estil propi; i sempre església de castell i parròquia mentre es mantingué dempeus; tenint com a sufragànies, en el segle XVIII, les esglésies de Feners, Sant Andreu de l'Espà, Sant Vicenç de Moripol i Santa Eulàlia de Bonner; i, fins i tot un cop enrunada, manté un halo transcendent i senyorívol que la fan entranyable i imponent a la vegada; íntima i oberta al mateix temps; i, sempre i en tot moment, els murs que encara s'enlairen del terra continuen essent una pregària i un clam als homes i a Déu.

L'església té una planta orientada de tramuntana a ponent i amb la façana del migdia a llevant. En aquest mur hi havia la porta i un òcul a mitja façana, situada en el frontispici. Una nau sense absis i, amb una altra diferència, que té dos trams quadrat amb volta de creuria i rectangular amb volta de canó, successivament. I una torre de planta quadrangular en el mur de tramuntana, amb una obertura en arc de ferradura, en el que seria el segon pis -que podria ser, fins i tot, anterior a l'església- que serviria de talaia de guaita i, a la vegada, de campanar.

La imatge de la Mare de Déu del Castell, tallada romànica policromada del segle XII, presenta totes les cicatrius dels patiments d'aquesta vall en el decurs dels segles, com si cadascuna de les penúries, angoixes i penes li haguessin dibuixat una fissura en la sacra talla que no deixa ningú indiferent, amb una lluminositat prodigiosa dels rostres de la Mare i del Fill, com si reflectissin la lluïssor del sol en la seva festivitat del 15 d'agost. La mirada de la Mare de Déu, lleugerament desviada a l'esquerra, és absolutament penetrant com si llegís l'interior de qui l'observa però amb una tendresa maternal infinita i una comprensió que lògicament no és pas d'aquest món. El Nen Jesús, a la vegada, fita als ulls -lleugerament desviats a la dreta- d'una altra manera, com en dos temps, amb una certa complicitat múrria i juganera al principi i, després, amb una calma que encomana calma.

La mare té els braços, o el que en queda, dels braços, oberts; com si les mans i els avantbraços es trobessin cercant les seves filles i fills gosolans, sota la diadema reial amb una certa recordança a la de la Moreneta que li cenyeix la testa i en un setial molt semblant, també, al montser-ratí. L'Infant Jesús apareix assegut al centre del faldar, potser lleugerament desplaça a l'esquerra, i amb la bola del món a la mà esquerra i fent la benedicció amb la dreta. Tanmateix, la Mare i el Fill mostren un cert gest d'enyor, nostàlgia i malenconia, com si sentissin estranyesa, solitud i desterrament en la sala 10 del MNAC, que l'acull des del 1930, amb el número de catàleg 15.936. De segur que troben a faltar el castell i la vila, i tots els ramats que pasturaven a redós, els agricultors, boletaires i ramaders, els minaires de rostre ensutjat i els visitants d'adopció; així com el gegant del Pedraforca. Segur que la Mare de Déu i el Nen Jesús volen tornar a Gósol, a la parròquia de mossèn Ballarín i de mossèn Tronxo per deixar de ser un número del MNAC i que tots els seus filles i fills gosolans, novament, li puguin dir: Mare!