A la policia hi ha de tot. Hi ha guàrdies civils que participen a Podemos, Mossos que voten la CUP i agents de l'FBI que els diumenges fan campanya per Bernie Sanders. Això és així. Però també és cert -perquè ho diuen els estudis i perquè ho sabem tots- que aquesta és una professió on la jerarquia és més estricta i explícita que en altres sectors, que implica l'ús d'armes i uniformes i en la qual valors com l'autoritat i l'obediència hi juguen un paper destacat. I és conegut que totes aquestes característiques s'apropen conceptualment a tot allò que tradicionalment ha defensat la dreta i l'extrema dreta. No és estrany, per tant, que arreu del món es detecti un cert biaix ideològic dretà als cossos i forces de seguretat i, més enllà d'això, una superfície de contacte àmplia i relativament porosa entre policia i extrema dreta.
Davant el problema (perquè és un problema) de la infiltració o connivència entre els cossos policials i l'extrema dreta, els estats i els governs poden actuar, a grans trets, de dues formes: com a Alemanya, on els policies reben formació democràtica i antifeixista i on qualsevol mostra de simpatia o de complicitat entre un agent de la policia i l'extrema dreta és motiu d'escàndol, investigació i, si escau, sanció. O com a Espanya, on s'ha normalitzat i acceptat la proximitat ideològica indissimulada entre l'extrema dreta i els cossos policials. Es considera raonable que a les meses electorals on voten els membres de les casa-quarter els vots a Vox es disparin i són habituals els comentaris racistes, violents i d'odi contra l'esquerra en els comptes i xats policials (com el cas descobert a Mataró la setmana passada o aquell de Madrid de l'any 2018). A ningú sembla ofendre ni sorprendre que a les manifestacions d'extrema dreta es combinin les banderes de la Falange amb les de la Guàrdia Civil, la Legión o la Policia Nacional, que agents uniformats es fotografiïn amb banderes franquistes (com diumenge a Via Laietana), que alts comandaments policials tinguin un passat vinculat a l'alçament feixista del 1981, que el sindicat més votat de la Policia Nacional sigui Jusapol (caracteritzat per l'ultranacionalisme i la proximitat a l'extrema dreta política), que circulin vídeos amb comentaris racistes fets per agents uniformats, o que en un acte de oficial, com el del 12 d'octubre passat, el general d'un cos policial militaritzat fes un discurs polític en el contingut i provocador i bel·ligerant en la forma. La sortida de la dictadura no va comportar ni depuració ni examen de consciència als cossos policials (ni a la judicatura) i la societat i els governs espanyols han acabat acceptant i integrant, de grat o per força, com un fet inevitable que els cossos policials tinguin un biaix clarament escorat a l'extrem dret del taulell polític.
Cal dir, perquè és així, que els Mossos d'Esquadra, reinventats a partir del 1980, formarien part del primer model, l'alemany, i que des del primer moment s'ha volgut impregnar el cos de valors democràtics i allunyar-lo orgànicament i ideològica de l'extrema dreta. Ara bé, donada la proximitat amb la nefasta cultura policial espanyola i atenint-se a unes dinàmiques comunes a les majories de policies del món, aquests objectius exigeixen pro-activitat i la guàrdia sempre alta. I això passa -no només però també- per perseguir i sancionar qualsevol mostra pública de confraternització entre agents uniformats i manifestants ultres.
