Hi ha coses molt lentes, com la burocràcia, la justícia o el procés de recuperació de moltes malalties. I altres que encara són massa ràpides, com la velocitat dels vehicles als nuclis urbans. Els 50 km/hora a molts dels carrers dels nostres pobles i ciutats, és un límit massa generós i que no s'ajusta a les necessitats actuals de mobilitat, de reducció de sinistralitat i de sostenibilitat ambiental, on a les calçades conviuen cotxes, motos, patinets, bicicletes, monopatins... Els canvis socials van al davant de la lentitud de la majoria d'administracions locals, sovint lentes i reactives. L'objectiu immediat hauria de ser la implantació del límit de 30 km/hora.

Parlar de límits a la baixa als pobles i ciutats no és cap utopia. Hi ha països europeus que ens van al davant i al mateix estat també ens ofereixen exemples fàcilment imitables. Bilbao, exemple de transformació urbana, va imposar el límit 30 fa poc més d'un any al 87% dels seus carrers. Vist que s'han reduït els accidents, que ha baixat la contaminació i que la mobilitat és més fàcil ara es disposa a estendre la normativa al 100% de la via pública.

Manresa és una ciutat que té carrers amb límit de 30 km/hora que, bàsicament, són els d'un sol carril i sense voreres, on conviuen a la mateixa calçada vehicles i vianants. És clarament insuficient per molt que, en general, les noves generacions de conductors aposten instintivament per una conducció reposada i ben poc agressiva. Lamentablement encara és fàcil constatar cada dia que és ben activa i visible una minoria de bojos del volant que són capaços de derrapar en una cruïlla o de convertir una rotonda en un circuit de la velocitat. Són pocs, però molt perillosos.

La Policia Local de Manresa deu tenir les dades, però seguint l'actualitat es constata ràpidament que molts dels ferits a les vies urbanes són els més febles: els vianants i els que porten motocicleta o bicicleta. Si volem una ciutat més amable i més agradable per viure-hi hem d'afavorir una mobilitat que afavoreixi els que van a peu o amb vehicles petits i que no contaminin. El límit 30 probablement generaria, en una primera fase, una reacció adversa que canviaria amb el pas dels mesos en constatar-se que el desplaçaments s'acaben fent, en la majoria de franges horàries, en el mateix temps. La ciutat també seria més saludable. Manresa no és Barcelona i la seva metròpoli, on anualment moren al voltant de 3.000 persones per la contaminació derivada del trànsit. Però el trànsit també genera molta pol·lució a Manresa, amb la qual convivim sense donar-hi la importància que es mereix com a problema de salut pública. Als anys seixanta i abans, el carbó que es cremava a moltes llars i fàbriques era un dels principals focus de contaminació. Això, per sort, es va acabar, però ara hem de ser valents i afrontar nous reptes.

Si l'edat o una malaltia no ho impedeix, Manresa és una ciutat que permet que gairebé tots els trajectes es puguin fer a peu. En cas que no es pugui o no es vulgui, el transport urbà i les bicicletes elèctriques són bones alternatives en la ciutat dels turons. Les bateries elèctriques ja permeten superar les inacabables pujades a la majoria de barris. La convivència entre les diferents formes de mobilitat ha d'arribar amb la limitació a 30 km/h.