Ja fa temps que, en l'ofensiva contra el procés sobiranista de Catalunya, les paraules han perdut molt sovint el seu significat. S'han banalitzat grollerament mots com cop d'estat, rebel·lió, sedició, tumult, terrorisme..., perquè tothom sap que, al capdavall, el que compta no és pas la realitat mateixa, sinó l'aparença de realitat. És el famós control pel «relat»: qui aconsegueixi instal·lar en l'opinió pública una determinada visió de les coses, per més falsa que sigui, ja tindrà molt de guanyat. En aquest sentit, el que hem hagut de veure ha anat molt més lluny del que qualsevol hauria pogut imaginar. Fins i tot tota una junta electoral s'ha considerat en el dret de prohibir als mitjans públics de comunicació l'ús de determinades expressions i, en alguns casos, n'autoritza d'altres sempre que el mitjà hi col·loquin al davant l'expressió «autoanomenat» o «autoproclamat». És, senzillament, ridícul.

Ens trobem, doncs, davant una situació aberrant, literalment absurda, que a molts ens recorda l'esforç patètic del franquisme que, actuant en un sentit invers, convertia els obrers en productors, els partits en associacions i les vagues en conflictes laborals. La «democràcia» no era un concepte acceptable: calia que sempre anés acompanyat de l'adjectiu «orgànica»... Llavors es tractava de neutralitzar el vigor excessiu de les paraules, mentre que ara es tracta exactament del contrari, d'aguditzar i estrafer la realitat de l'independentisme per convertir-lo en una cosa simplement criminal.

Lamentablement, una campanya electoral no fa sinó accentuar aquesta deriva fins a extrems delirants. Es diuen les coses sense engaltar, sabent perfectament que són falses. Ja no parlo dels mitjans de la caverna madrilenya, que practiquen aquest esport violent amb autèntica impunitat i desimboltura, cada dia: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Pensava més aviat en un ministre com el de l'Interior, que troba que la violència existent a Catalunya és pitjor que la que hi va haver al País Basc o que, contra l'evidència de les imatges que tots hem pogut veure, no troba en l'actuació de la policia nacional ni un sol cas de vulneració dels protocols: tant és així que ni creu que s'hagi de fer cap investigació ni replantejar-se l'ús de les bales de goma, que ja han buidat uns quants ulls de manifestants catalans.

En aquest panorama, la història també és víctima de la banalitat i de la frivolitat i en l'episodi de l'exhumació de Franco alguns ministres d'un govern que s'anomena socialista han oblidat no només les seves idees polítiques sinó la més mínima objectivitat. Un dels moments culminants d'aquest paroxisme electoral ha estat segurament la declaració de la vicepresidenta dient que a José Antonio no se l'ha de treure del Valle de los Caídos perquè ell també va ser una «víctima». Gairebé sense ni adonar-se'n, com una frase insubstancial de campanya, Carmen Calvo ha posat en el mateix pla moral un dels principals líders del feixisme espanyol, responsable del cop d'estat del 18 de juliol i de la guerra posterior, amb els morts republicans que van defensar la legalitat i la democràcia. Que en l'escamot que va afusellar José Antonio hi hagués una majoria de militants del PSOE augmenta l'esperpent de la declaració, és clar, però no és ara el que més convé de remarcar: el més fort és que el govern socialista sembli «normalitzar» l'equiparació absoluta dels dos bàndols, els que van alçar-se contra el govern legítim i els que van defensar-lo... Incomprensible.

Ja no parlo del tema del federalisme i de la plurinacionalitat perquè se m'acaba l'espai. En definitiva, volia només ressaltar que la vida política espanyola, i en particular, la campanya electoral estan aconseguint, davant la nostra impotència, que ni les paraules ni la història ja no tinguin cap mena de valor. Tot s'hi val, en el batibull d'aquest mercat...