La Veu de Catalunya del 23 de juliol de 1921 deia «Aplec Nacionalista de Berga, el 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume. Se celebrarà un aplec nacionalista al Pi de les Tres Branques i fonts del riu de Castellar, organitzat pel Centre Autonomista i Joventut Nacionalista de Berga, en celebració de l'esclatant victòria obtinguda a les passades eleccions de diputats per la Mancomunitat. Hi haurà missa de campanya i sardanes», i explica que hi assistiran: «[...] els diputats Iu Minoves i Ferran Valls i Taberner, com també Antoni Sansalvador, Antoni Arderiu, Ventura Gassol i representacions del Casal Regionalista de Manresa i de la Joventut Nacionalista de Manresa i Sallent».

Ferran Valls i Taberner, que acabava de ser elegit diputat a la Mancomunitat en les llistes catalanistes, en el seu parlament al Pi va agrair als qui al districte de Berga li havien atorgat la seva confiança i va dir: «Aquest aplec vora el Pi de les Tres Branques no representa sols la celebració d'una victòria electoral, episodi circumstancial en la batalla constant per Catalunya, sinó que principalment és una festa simbòlica, plena d'espiritualitat. Les tres branques del Pi són símbol de la Fe, de l'Esperança, i de la Caritat, que és amor. Fe en Déu i en la justícia de la nostra causa, que per tal com és causa llegítima i nobilíssima la defensem ardentment. [...] l'amor a Catalunya devem matisar-lo amb un sentit d'universalitat i d'immortalitat. El sentiment catalanista no és d'odi, ni d'exclusivisme localista i actualista, sinó d'Amor i de solidaritat; no és negatiu ni pessimista, sinó afirmatiu, constructiu i optimista [...] treballem per la reconstrucció interna de Catalu-nya. Dintre de la Mancomunitat, que representa un inici d'Estat català [...] els diputats electes confortats amb la vostra adhesió [...] treballarem amb gran delit en la tasca d'estructuració i rehabilitació moral i material de Catalunya».

Després de la guerra civil, Ferran Valls i Taberner es va fer aferrissat franquista i va atacar durament el catalanisme que havia defensat ardidament durant la seva joventut. En el discurs al Pi va arribar a parlar d'Estat Català abans de la fundació d'aquesta organització per Francesc Macià. Valls i Taberner, després de la guerra civil del 1936-39, va canviar de camisa i va publicar l'article «La Falsa Ruta» a La Vanguardia Española, el 15 de febrer de 1939, reproduït de nou al mateix periòdic el 21 d'agost de 2000 i recollit en el llibre Reafirmación Espiritual de España. Cito textualment: «Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esa falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista [...] lo que creo mi deber en señalar, en este momento de salvación, es que uno de los factores de subversión ha sido el catalanismo político».

De fet, si comparem els programes dels autoanomenats socialistes «catalans»: del Moviment Socialista de Catalunya, els dos PSC el del Reagrupament o el de Raventós i els del mateix PSOE a l'Assemblea de Catalunya, veurem que són com Valls i Taberner, es desdiuen, sempre, de tot el que han dit, en favor de la sacrosanta unitat d'Espanya