Al Bages s'acaba de constituir el grup de Mares i Àvies per la República, moviment impulsat des de Sant Boi del Llobregat, arran de les detencions i les lesions patides per alguns joves activistes republicans. Comentem la notícia amb un vell conegut, mosso d'esquadra. «Els iaioflautes sou els pitjors», em diu. I escolto amb atenció el seu argumentari. Segons ell, les manifestacions protagonitzades pels avis fan de més mal reprimir que si són d'estudiants. El jovent s'inflama, insulta, llança escopits i ampolles de plàstic, de vegades plenes. És qüestió de protegir-se, fer com si se sentís ploure i aguantar el xàfec. Una vegada s'han esbravat, si se'ls ensenya la punta de la porra s'arronsen com una banya de cargol. Amb els avis, però, ja és diferent. D'entrada, se't planten al davant amb cara de tenir-ho tot fet. No insulten ni llancen objectes. Al contrari, encara hi ha alguna àvia que vol regalar-te una flor o una bufanda groga, feta de mitja, al sofà de casa, veient Tot es mou. Però ells no que no es mouen. Es limiten a fer-te saber que continuen allà. De tant en tant es posen a empentar com si es trobessin davant les portes d'uns grans magatzems en època de rebaixes. Som gent pacífica i no ens agrada cridar, repeteixen fins a l'afonia. Podrien ser els teus pares o els teus avis, contra els quals mai no t'atreviries a alçar ni la veu ni la porra. I et sents indefens, desarmat. És clar que també podries fer-te la idea que són alguns d'aquells mestres que un dia et van amargar tant. Però aquells mestres mai no es manifesten per res. T'oblides d'un detall, li dic. Tots aquests iaioflautes d'avui són aquells joves que, als anys setanta, desafiaven la presó i la tortura corrent davant els grisos. Els grisos?, pregunta el meu mosso. De qui em parles? Em pregunto si va faltar a classe el dia que van explicar com les gastava la policia franquista o si, contràriament al que sempre m'ha fet creure, el meu amic no és mosso, sinó un policia infiltrat.
