Aquest setmana he vist néixer una nena que poc temps enrere hauria estat declarada il·legal, i els seus progenitors empaitats per la justícia ancorada en concepcions allunyades de la realitat. Només la voluntat dels pares, la fermesa de les seves conviccions, el suport de l'entorn, l'evolució dels valors de la societat, el respecte a la diversitat... han fet caure actituds intolerants que consideraven il·legal la concepció i l'embaràs previ al naixement de la criatura.

La feliç notícia va bé destacar-la ara, justament perquè són temps de pells fines, sensibilitats exacerbades, exigència de militàncies cegues i intolerància envers la discrepància. Els qui acumulem experiència de vida amb l'edat tenim el privilegi d'haver vist a caure actituds equivocades, murs aparentment infranquejables i lleis o legalitats defensades com a inamovibles pel poder que les ha dictades. Per exemple:

L'accés dels oprimits al coneixement a través de la lectura va posar fi al poder que exercia la religió aclaparadora des de temps immemorials. La reivindicació de drets laborals va plantar cara i derrotar l'esclavatge que pretenia perpetuar la Revolució Industrial (aquests dies ha estat especialment recordada la vaga de la Canadenca, amb enfrontaments entre obrers i policies al servei dels poderosos que controlaven el govern de torn). Aquella lluita va començar essent il·legal, com totes les que qüestionen el poder que fa un ús abusiu de les seves lleis, però va guanyar l'embat. Per això el poder és tan repatani als canvis. Perquè creu perdre força, en lloc de valorar les millores que obté la població.

Que les dones votessin era il·legal arreu, i Espanya no va canviar la llei fins a la dècada dels anys 30 del segle passat. La conquesta social era impensable, inacceptable pel poder d'aleshores. Però també se'l va tombar.

La discriminació racial als Estats Units d'Amèrica va ser legal fins que la lluita reivindicativa i la fermesa de la societat va derrotar la injustícia que semblava inqüestionable.

A Espanya, les llibertats individuals, la defensa de la diversitat sexual, el dret de reunió i de manifestació, la llibertat d'expressió, són victòries d'una societat lluitadora en èpoques que el poder les empaitava per il·legals. I no parlem de la legalització dels partits polítics i els sindicats després de quaranta anys de dictadura i persecució. Cal puntualitzar que alguna cosa no es devia fer prou bé, perquè ara se senten marrameus que reclamen tornar a temps que semblaven (ai las!) superats. Deu ser cosa de nostàlgics reviscolats oportunament i sense lleis que els qüestionin la ideologia, el llenguatge ni els procediments, emparats per una mena d'il·legalitats consentides, per no titllar-les d'impunitats...

Com les que s'endevinen en les paraules de ministres que els deixen en evidència: el falangista José Antonio pot continuar al mausoleu perquè va ser víctima; no cal investigar policies desbocats perquè són els bons; Lesmes palesa la seva imparcialitat amb apocalipsi verbal contra l'independentisme; el personal de Sant Pau està abduït pel president Torra; Bèlgica patirà conseqüències si no lliura el president Puigdemont al govern espa-nyol, perdó, a la justícia espanyola... Segur que n'hi ha més i cap no és mentida.