Els darrers dies Pedro Sánchez i Pablo Casado han afirmat que Catalunya no és un sol poble. El primer no va entrar en detalls. El segon va concretar que la idea d'un sol poble és «un somni totalitari». Resulta alarmant. El catalanisme, amb el PSC inclòs i amb Josep Benet com a ideòleg, ha maldat des dels anys seixanta per evitar que la immigració espanyola del segle XX convertís Catalunya en un país de dos països, objectiu que, com a mínim, va aconseguir que, entre els dos blocs identitaris, hi hagi un extens acordió de sentiments nacionals barrejats que ha fet la societat catalana molt permeable. L'independentisme ha creat una intensa polarització identitària i ha sotmès aquesta delicada costura flexible a una gran pressió, però la unitat civil bàsica es manté. Si no fos així i Catalunya no fos un sol poble, sinó dos, tothom hauria de preguntar-se a quin dels dos pertany i, tot seguit, hauríem de començar a parlar de grups ètnics, un terme horrorós però que és el que utilitzen els experts en aquests fenòmens, tan habituals arreu. I hauríem de parlar d'espanyols a Catalunya com dels russos a Lituània o dels italians a Tirol del Sud. Volen això, Sánchez i Casado? Sí? I que s'hi apuntin Rivera i Abascal? El que ha de dividir els independentistes i els unionistes és l'independentisme i l'unionisme, no l'adscripció a pobles diferents. El miracle de Catalunya és, precisament, que aquí s'ha evitat pensar en aquests termes. I hauria de continuar així, si ens deixen.
