D'una manera gradual i gairebé imperceptible els funerals s'han deixat de fer a les esglésies i s'han passat a fer majoritàriament a les sales dels tanatoris. És un fenomen que s'entendria perfectament si, tal com ja passa amb la major part dels casaments, els funerals que es fan fora de les parròquies fossin cerimònies civils, però per un general són actes on encara és resa un parenostre, a part d'acompa-nyar-los amb altres demostracions de fe. Mirat des d'aquest punt de vista, traslladar el funeral d'una persona creient a la sala d'un tanatori pot semblar tan absurd com si de cop i volta la gent s'inclinés per celebrar la primera comunió dels seus fills en un centre cívic. Però allò que d'entrada em semblava il·lògic, amb el temps m'ha acabat semblant un gran encert.
Quan aquelles sales, que en principi enteníem que estaven destinades a celebrar-hi comiats laics, van començar a acollir els primers funerals, els assistents ens pensàvem que ho feien allà perquè potser el mort no era creient. I quan apareixia, vestit de paisà però amb aires de mossèn, aquell oficiant que no sabíem si era capellà o se'l feia, la confusió ja era total. Ara tenim clar que aquells mestres de cerimònies -homes o dones- que fan de conductors de l'acte són empleats de la casa que tant poden glossar la vida del difunt com podrien presentar el Premi Planeta. Però cal reconèixer que aconsegueixen uns comiats molt més emotius que la majoria dels que estem acostumats a escoltar a les esglésies, aquells funerals tradicionals, freds i avorrits, on l'única referència personal que se sol fer al difunt és el seu nom intercalat enmig de discursos retòrics que ningú s'escolta. Allà els preparen amb l'estimació que hi posen els familiars, i l'ofici i la sensibilitat dels oradors ho acaben arrodonint perquè cada funeral sigui de debò un homenatge a la persona que anem a acomiadar. Perquè per molt creient que un sigui, en moments com aquells sempre agrada més recordar la vida de qui ens ha deixat que no pas les cartes de sant Pau als cristians de Corint.
Ara prefereixo definitivament la calidesa i la intensitat d'aquests nous comiats. Cada cop que he assistit a algun he descobert capítols de la vida d'aquella persona que desconeixia, i això m'ha fet veure-la revestida d'una humanitat com pocs cops he vist en funerals religiosos. Mentre ha durat la cerimònia he sentit de debò que l'acompanyava i que acompanyava la seva gent; tristament, a l'església tan sols espero que diguin «aneu-vos-en en pau».
