A poc més d'una setmana de les eleccions del 10 de novembre, el panorama polític a tot l'Estat continua sent absolutament incert. Les enquestes preelectorals -la majoria de les quals serveixen els interessos de qui les ha promogut- són contradictòries. I els discursos de la llarga campanya electoral, encara que teòricament tot just acaba de començar, exhibeixen des de fa dies aquella falsa seguretat de qui no veu gens clar com anirà tot plegat. I és que, en el fons, hauran servit de res les dues dar-reres convocatòries? El gran argument de totes dues ha estat el mateix: la situació de Catalunya i els escarafalls per intentar doblegar d'una vegada l'independentisme català. Pel que s'ha vist, aquesta deu ser la gran i única qüestió rellevant i problemàtica que hi ha a l'Estat. De què hauria anat la precampanya sense la qüestió catalana? De què haurien parlat Vox, PP, Ciudadanos i PSOE ? S'haurien hagut d'entretenir a tractar de minúcies tan elementals com la vigència del franquisme, ben demostrada fa poc amb les vergo-nyoses imatges que es van veure el dia del trasllat de les restes del dictador. O s'haurien hagut d'amoïnar plantejant nimietats tan evidents com el gravíssim problema del futur de les pensions i de les jubilacions, que no pinta gens bé de cara als pensionistes actuals i encara menys respecte de tots els que es jubilaran d'ara endavant.
I encara més. Potser algun dels quatre partits esmentats s'hauria d'haver trencat una mica el cap durant la llarga precampanya electoral per fer alguna proposta sobre la manera de pagar -si realment és que es pot pagar mai- un deute públic que segons el Banc d'Espanya va arribar a final de juny de 2019 a l'extraordinària xifra de 2,1 bilions d'euros (o sigui: 2,1 milions de milions d'euros), una quantitat que és fora de la capacitat de comprensió de la immensa majoria de ciutadans. Però hi ha una altra xifra, que hi està directament relacionada però que és més comprensible: per mantenir el deute públic s'han de pagar cada any més de 31.000 milions d'euros d'interessos, que són més de 85 milions d'euros diaris. Un tema, evidentment, d'una importància econòmica i alhora política extraordinària. Però algú n'ha sentit a parlar fins ara? O bé algú ha sentit cap compromís concret d'aquells quatre partits sobre la manera d'anar reduint la degradació del medi ambient, que és precisament un dels problemes més urgents i més greus que deixarem en herència a les generacions futures?
Res d'això. Els quatre partits que s'autoanomenen «constitucionalistes» deuen pensar que parlar d'aquestes qüestions és complicar-se massa la vida. I que ja s'apanyaran els que governin d'aquí a uns quants anys. Per tant, la cridòria contínua de PSOE, Ciudadanos, PP i Vox s'ha centrat gairebé exclusivament sobre Catalunya, perquè reprimir l'independentisme, encara que sigui carregant-se la democràcia, dona rèdits electorals segurs. I així s'ha anat saltant d'una convocatòria electoral a una altra. El més distret serà si la del 10 de novembre acaba amb un resultat semblant a l'anterior. En aquest cas podríem veure com el PSOE es treu la disfressa, actua obertament com a partit de l'establishment espanyol que és i acaba governant tranquil·lament amb el PP.
