Aquest octubre m'he fet vella. Amb ve baixa. I no prou sàvia. Quin desengany, jo que esperava que el temps em donaria totes les respostes. Però resulta que no, que la saviesa -amb ve baixa, de sàvia- no va de bracet amb l'acte imperible d'acumular anys. Aquesta tardor està fent forat. En el meu ànim. En l'ànim dels meus. Passarà a la història, sento a dir. A la història col·lectiva, llegeixo. A la nostra història més íntima, hi afegeixo. Feia molt de temps que no palpava el desconcert pel futur més immediat. Planifiquem, porucs, l'agenda perquè ens costa imaginar el país d'aquí a una setmana, dues, un mes. Però tot i la incertesa, no podem evitar mirar endavant. I fem. I organitzem. I marquem dates al calendari. Sí, ja sé que tot plegat depèn de nosaltres. De tu, de mi. Dels altres. Dels altres, també. No rodem sobre camins coneguts. Estem desbrossant el bosc per obrir-ne un de nou. Repte i por a parts iguals. La meva generació no cap al capdavant. I ara! Ens hem extraviat enmig dels que van córrer davant dels grisos i dels que planten cara als mossos.

I avui agafo l'aixadó, jo que tinc mans fines de no haver treballant mai dur com el pare i la mare, i arrenco les herbes del camp amb fúria. Soc maldestra. Per sort, la mullena dels últims dies m'hi ajuda. Netejar d'herbotes el camp és com intentar posar-hi portes. Absurd. Però la certesa que tornaran a créixer no resta il·lusió a l'intent desesperat de fer alguna cosa per sentir-me útil. Pobra terra. Pobra Terra.

M'he fet vella de cop, però encara no prou. I mentre la vida empeny per sota em trobo admirant la bellesa urbana -ara sí, amb be alta- del polígon dels Trullols. És curiós com la lluminositat pot néixer enmig de la funcionalitat de naus, de pàrquings amb ratlles blanques i de carros a un euro. És al capvespre i el cel vermellós te-nyeix de rosa les teulades de l'hipermercat. Els fanals, les claraboies de les naus comercials, s'enlairen amunt. Com el rètol del multicinemes que també apunta en direcció al cel. De teló de fons, muntanyes que recorden que el món era allò i no això. Entremig del formigó, arbres de fulles esgrogueïdes. Una noia amb el braç totalment tatuat fuma en un banc de ferro. Podria ser actriu i estar representant el paper de la seva vida. Porta uniforme i és una dependenta. M'hi asseuria al costat per escoltar la història que té guardada.

Podria caminar pel bosc però avui em quedo aquí, en aquest tros de ciutat de l'extraradi a mig urbanitzar. Hi ha pintats passos de vianants que no porten enlloc. Si els travesses et condueixen directament a un descampat, ple d'herbotes, de llaunes i d'embolcalls de fast food. La bellesa no és això, no. Però entremig de tanta porqueria els ocells canten i una ginesta encara conserva flors grogues en la branca més alta. És la vida, amb v baixa.