En Patopí rep a la seva capella la visita d'en Pobre Catalanet Desorientat. Resplendors sobrenaturals envolten la figura i en Catalanet s'esglaia i s'espanta per la visió, però més forta és l'angoixa que el tenalla i ofega.

-Patopí, oh, Patopí, de qui l'Espriu escriví!

-Qui gosa venir a destorbar-me la migdiada?

-Catalanet soc, i Desorientat, i Pobret des de menut.

-Molt has de ser-ho per venir-me a veure. Què vols saber?

-Sortir del neguit voldria. Hem sortit pacífics al carrer per milions, cada setembre, i no ha servit per a res.

-I què esperaves, babau del cabàs? Si no fas por, no et respecten. T'ensenyen la llengua i el dit del mig, i després et fan pam i pipa. Per acabar, davallen els calçons i et mostren l'innombrable.

-Això diu la mainada que viu a casa, que és llesta i espavilada i molt llegida, perquè tots tenen carrera encara que no es facin el llit.

-I què proposen?

-Diuen que els carrers són seus pels segles dels segles, per això van coratjosos a barallar-se amb els guàrdies de la porra i en tornen bornis, atropellats, nafrats, morats i abonyegats, i n'hi ha que no tornen perquè en presó fosca els duien.

-Me'n faig el càrrec. I digues, a la fi qui guanya la batussa?

-Els guàrdies, és clar. Els nostres, ajuntats amb els altres.

-Les porres s'estimen.

-I ara, Patopí, ja no sé què fer.

Patopí va tancar els ulls en un gest curull de reflexió. Hi va romandre fins que el sol va amagar-se rere els turons i va eixir pels de l'altre costat. Quan tornava a ser ben alt, en Pobret va gosar escurar-se la gargamella. Patopí va obrir els ulls molt lentament, va fer un gran badall, va estirar uns quants músculs i va preguntar:

-Qui és, vostè?

-Pobre Catalanet Desorientat és la meva gràcia.

-Ah, sí, ja me'n recordo. Dius que per les bones no us fan cas, i per les males us estomaquen.

-Gran certesa.

-Aquest és el meu dictat: feu tots plegats una gran vaga de fam. Consisteix a no tastar ni gras ni magre fins que l'ànima se'n va del cos. El més sever enemic s'amolla quan l'adversari arrisca així la seva vida.

-Escolti, senyor celestial, què s'ha pensat, vostè? Guaiti que som catalans, i en català diem que amb el menjar no s'hi juga.

Patopí llançà llavors un llamp a les posterioritats del Pobret, que es feu fonedís cames ajudeu-me.