03 de novembre de 2019
03.11.2019

L'oracle Patopí i en Catalanet

02.11.2019 | 23:19

En Patopí rep a la seva capella la visita d'en Pobre Catalanet Desorientat. Resplendors sobrenaturals envolten la figura i en Catalanet s'esglaia i s'espanta per la visió, però més forta és l'angoixa que el tenalla i ofega.


–Patopí, oh, Patopí, de qui l'Espriu escriví!


–Qui gosa venir a destorbar-me la migdiada?


–Catalanet soc, i Desorientat, i Pobret des de menut.


–Molt has de ser-ho per venir-me a veure. Què vols saber?


–Sortir del neguit voldria. Hem sortit pacífics al carrer per milions, cada setembre, i no ha servit per a res.


–I què esperaves, babau del cabàs? Si no fas por, no et respecten. T'ensenyen la llengua i el dit del mig, i després et fan pam i pipa. Per acabar, davallen els calçons i et mostren l'innombrable.


–Això diu la mainada que viu a casa, que és llesta i espavilada i molt llegida, perquè tots tenen carrera encara que no es facin el llit.


–I què proposen?


–Diuen que els carrers són seus pels segles dels segles, per això van coratjosos a barallar-se amb els guàrdies de la porra i en tornen bornis, atropellats, nafrats, morats i abonyegats, i n'hi ha que no tornen perquè en presó fosca els duien.


–Me'n faig el càrrec. I digues, a la fi qui guanya la batussa?


–Els guàrdies, és clar. Els nostres, ajuntats amb els altres.


–Les porres s'estimen.


–I ara, Patopí, ja no sé què fer.


Patopí va tancar els ulls en un gest curull de reflexió. Hi va romandre fins que el sol va amagar-se rere els turons i va eixir pels de l'altre costat. Quan tornava a ser ben alt, en Pobret va gosar escurar-se la gargamella. Patopí va obrir els ulls molt lentament, va fer un gran badall, va estirar uns quants músculs i va preguntar:


–Qui és, vostè?


–Pobre Catalanet Desorientat és la meva gràcia.


–Ah, sí, ja me'n recordo. Dius que per les bones no us fan cas, i per les males us estomaquen.


–Gran certesa.


–Aquest és el meu dictat: feu tots plegats una gran vaga de fam. Consisteix a no tastar ni gras ni magre fins que l'ànima se'n va del cos. El més sever enemic s'amolla quan l'adversari arrisca així la seva vida.


–Escolti, senyor celestial, què s'ha pensat, vostè? Guaiti que som catalans, i en català diem que amb el menjar no s'hi juga.


Patopí llançà llavors un llamp a les posterioritats del Pobret, que es feu fonedís cames ajudeu-me.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.