Tots heu vist Invictus (i alguns n'heu llegit el llibre, El factor humà), la pel·lícula que explica com el president Nelson Mandela decideix no tan sols permetre que l'equip de rugbi fins aleshores només dels blancs sud-africans representi el conjunt del país, sinó també donar-li públic suport i intentar que la majoria negra se'l faci seu. Mandela volia evitar la via zimbawesa d'enfrontament amb la minoria blanca i aïllament internacional i apostava per un nou nacionalisme basat en la diversitat cultural i lingüística, el progrés per a tothom, la democràcia i l'amor a la terra, sintetitzat en aquella expressió que ha fet fortuna: la nació de l'arc de Sant Martí. Per aconseguir que la minoria blanca desplaçada del poder polític també se sentís part constituent d'un país al qual s'havia canviat la bandera, l'himne i les llengües oficials (mira, com la transició espanyola...), el Madiba va optar per preservar i potenciar almenys un dels seus referents simbòlics: els Springboks.
Per celebrar la fi de l'apartheid, l'any 1995 Sud-àfrica fou l'encarregada d'organitzar la tercera Copa del Món de rugbi de la història i, per poder representar tot el país, els Springboks van haver d'acceptar alguns canvis importants. El primer i evident, l'admissió de jugadors «no blancs» a l'equip. El segon, més subtil, la inclusió a l'escut, damunt la gasela, d'una petita flor africana, la proteal. En aquells moments, però, a Sud-àfrica el rugbi era un esport molt identificat amb la comunitat blanca i els negres preferien majoritàriament el futbol de pilota xata. Així, l'equip que va acabant rebent aquella mítica copa de mans de Mandela només havia estat capaç d'incorporar un jugador considerat negre -Chester Williams-, que va haver de personificar, tot sol, la fi de la segregació racial davant el país i la humanitat. Dotze anys més tard l'equip tornava a guanyar una Copa del Món, a París, i ja ho feia amb bastants més jugadors de pell més o menys fosca, entre els quals l'estrella de l'equip -Bryan Habana-, conegut pels seus assajos voladors.
La realitat sud-africana, però, no és -si em permeteu el recurs fàcil- blanca o negra. Williams i Habana podien entrar en la categoria de negres o de no blancs, però són, a ulls dels sud-africans, coloured, una etiqueta inventada pel règim racista que inclou mestissos i descendents d'esclaus, de parla anglesa o afrikaner i més propers culturalment i socialment a la minoria blanca que als pobles autòctons de l'extrem sud del continent africà. Per altra banda, molts antics lluitadors antiapartheid consideraven ofensiu que es rehabilités els Springboks en detriment d'un altre equip nacional, els Protea, més fluix competitivament parlant però que durant la dictadura havia jugat internacionalment amb jugadors de tots els colors de pell.
Dissabte, a Tòquio, Sud-àfrica ha tornat a alçar la copa del món i, ara sí, ho ha fet amb molts jugadors negres a l'equip, amb un capità -Siya Kolisy- d'ètnia i llengua xosa crescut en un hometown (un barri de bar-raques) miserable de Port Elisabeth i portant al pit no la gasela (desplaçada a la màniga) sinó la proteal, en solitari. Per arribar fins aquí ha calgut transformar el país (tot i que encara no prou), fer molts equilibris, entendre que aquest era l'esport en què Sud-àfrica podia destacar i pel qual valia la pena apostar, obrir i democratitzar el rugbi de base i plantar porteries en forma de H per tots els pobles i barris del país. Política i esport a fi de bé.
