No ens poden enganyar més temps, i cal reconèixer que la política a Catalunya és una activitat de bàndols ben enfrontats. Equilibrats o no en nombre i forces, depèn dels barris. I dins dels dos grans fronts, es van mostrant escissions. I les que vindran. Tots ho neguen però en període electoral es veu amb claredat, i si la campanya és breu com en aquesta ocasió, el llautó apareix per totes bandes. Els del cantó espanyolista topen sovint però sempre saben pactar per intentar tocar poder. No es poden ni veure i electoralment seran força irrellevants als nostres territoris. Dilluns, només serà interessant veure si l'atac de patriotisme dels socialistes, amb Iceta fent «Vivas a la Guardia Civil», els farà perdre vots interiors. I per aquí cap més novetat, excepte l'estrany cas de la marquesa Cayetana que ha passat per Vic a fer-se la foto per dir: «en Vic, con la Cataluña golpista». No entenc com es va oblidar de posar-hi la «h» final, tal com ho escrivien els que la inspiren. Per sort, crec que la campanya curta evitarà tornar a veure Inés Arrimadas fent el mateix número a Sant Domènec. Es copien fent campanya «a la contra», presentant-se en llocs pretesament hostils sense cap ànim de convèncer a ningú, ans al contrari. Només esperen recollir improperis per canviar-los per sufragis en llocs propicis que comprin el seu victimisme provocat. Cap novetat amb Vox, condemnats d'entrada a no obtenir res a les terres centrals. Si l'extrema dreta té poc a fer per aquí, la patacada confirmada de Ciutadans serà un fet, i amb els populars vinguts per recollir odi per usar-lo terres enllà, només quedarà per veure si el nou nacionalisme espanyol del PSC-PSOE obtindrà algun percentatge de dos dígits o els seus d'abans (sindicalistes i catalanistes) es quedaran a casa. Aquesta part de la partida està ocupada pels barallats però units en l'essencial: la unitat espanyola i la canya a l'independentista. Tenir enemics sempre ha generat aliances impensables.

A la banda sobiranista no ho tenen millor. Als prats de Lledoners, els actes de campanya de JxCAT i ERC respectivament els han acompanyat uns grupuscles que els avergonyeixen per la manca d'unitat. «Vergonya de polítics», els van mostrar amb pancartes alguns com Jordi Pesarrodona amb el seu nas de pallasso. Junqueras i els altres condemnats els van haver de pregar que no barressin el pas als polítics professionals disposats a fer un míting al ras i amb la parafernàlia habitual. En un d'ells i després de la connexió amb Waterloo, a la pantalla gegant podrien haver projectat La vida de Brian dels Monthy Python, especialment les escenes de la pedregada a un culpable (o era innocent?) i la de la diatriba entre les faccions que s'anaven generant dins del moviment d'alliberament de Judea. Veient-la un cop més en aquelles hores estranyes de les tardes de diumenge, tinc clar que si els còmics anglesos fossin a l'Espanya d'avui, naturals de Celrà o Nou Barris, serien a la presó, acompanyats de Pepe Rubianes si encara fos viu i tota mena de còmics irreverents. M'entristeix no ser britànic en un dia com el 10-N. Podria escollir directament el diputat de la meva circumscripció pròpia en lloc dels d'unes llistes tancades que a vegades votaria en contra de les indicacions de partit, com a mal menor tindria una reina que no es fica en política mai (ni per un referèndum com l'escocès), els diaris es divideixen entre els grocs i els seriosos (amb línies polítiques clares però sense tantes trampes com aquí) i escoltaria el mític «orderrr!» de l' speaker de la casa del Comuns. Comparar és odiós, però no m'imagino cap dels cinc del debat d'abans-d'ahir assegut en aquells bancs de color verd lluent. No tenen nivell.