Estar sol ha de ser terrible». És una frase que sovint havia sentit a dir als avis i més tard als pares. I que a mesura que avancem en el camí de la vida i deixem enrere la joventut se'ns va omplint de contingut. La solitud és un dels grans temors d'una societat hipercomunicada esquitxada d'illes personals. Potser és que m'apropo a la cinquantena, que el tema em sensibilitza. Ara m'hi ha fet pensar una tràgica circumstància que tenia lloc el 27 d'octubre passat. Aquell dia, els Bombers localitzaven al marge dret del riu Francolí, a la Pobla de Mafumet, el cos sense vida d'un home que havia estat arrossegat per la força d'unes aigües sortides de mare durant la llevantada que havia escombrar bona part de Catalunya cinc dies abans. No és el fet accidental en si (ja prou trist per les tràgiques conseqüències generals que va tenir l'episodi del temporal) el que em porta a escriure en aquesta tribuna. Sinó un element sobreafegit, que el fa més colpidor encara. L'home localitzat sense vida aquell dia a la llera del Francolí ni tan sols no era buscat pels serveis d'emergència. El cos era el d'un sensesostre de qui no s'havia ni tan sols denunciat la desaparició. Ningú no l'havia trobat a faltar, ningú (segurament) no el va plorar. Arrossegat per la força de l'aigua, però sobretot per la força de la solitud. Per això, ara i aquí, sense ni tan sols saber-ne el nom, humilment en guardo la memòria.
