El president del GEF (govern eternament en funcions) estava reunit amb el ministre de l'Interior. Els rostres eren ombrívols. Al president se li havia escalfat la boca. El vespre abans, en un debat electoral havia etzibat a l'aspirant de l'oposició: «A vostès se'ls va escapar Puigdemont i jo el portaré perquè el jutgin».

-I ara em dius que no puc -es queixava.

-Les extradicions de Bèlgica a Espanya són cosa dels jutges -li repetia el ministre-. Per això el subjecte t'ha desafiat a dir si tenies intenció de segrestar-lo.

-Es pot fer?

-I és clar que no! Què vols, que acabem a la presó com en Barrionuevo?

-I doncs, què podem fer per evitar la gran vergonya?

-Només hi ha una manera: que torni voluntàriament a Espanya, i un cop aquí, manilles i garjola. Necessitem un pla, elaborat i executat per un veritable especialista. I tinc l'home.

Aquella mateixa tarda, Pepe Trampas, mercenari d'operacions delicades, exposava el seu pla al ministre:

-Com que és una mica kumba, l'engrescarem a jugar un joc de pistes que consisteix a trobar el següent xuixo. Cada xuixo s'embolica amb un paper que conté indicacions per trobar-ne un altre. I de xuixo en xuixo, creuant valls i muntanyes, pobles i ciutats, el portarem fins a territori espanyol sense que se n'adoni. El darrer xuixo li obrirà la porta de la presó.

-Això són molts xuixos. I si s'atipa i no en vol més?

-Un noi que ha estat alcalde de Girona mai no en té prou, de menjar xuixos.

-Tu mateix, però recorda: ha de venir per pròpia voluntat. No volem delinquir. I tingues-me'n informat constantment.

Però la comunicació es va tallar el segon dia. Sense notícies del Trampes. Va passar una setmana, i una altra. I a la tercera els serveis secrets van descobrir que en Puigdemont tenia un nou amic inseparable. El ministre va reconèixer el seu mercenari, somrient en una selfie amb la suposada víctima.

-Noi, són llestos -va confessar quan el ministre va aconseguir parlar-hi-. Van olorar la trampa, van investigar i em van enxampar. I en lloc de liquidar-me em van dur a menjar patates fregides a l'Antoine, les millors de Brussel·les. Saps com en són, de bones? Em sembla que m'hi he tornat addicte. M'han abduït. Soc dels seus per sempre. Et deixo, que acaben de sortir de la fregidora.

-No parem de perdre Flandes -va remugar el ministre.