09 de novembre de 2019
09.11.2019

Ametlla amarganta

08.11.2019 | 22:45

Pujo l'escala de pedra fins dalt de tot de l'ermita. M'aturo a mig ascens per observar el paisatge, muntanyes sòlides, clapejades d'arbres grocs, vermells i taronges, que s'enlairen i es perden en una franja compacta de núvols. Fa el fred adequat, ni poc ni massa. Empenyo la porta de l'església. S'intuïa que era tancada però, tot i així, ho intento. Cap rètol indica hores de visita. Els que ho han de saber segur que ho saben. Jo només soc forastera. De pas.


La foscor s'estén pels carrers costeruts. Una altra dona, forastera com jo, passeja en silenci una llarga cabellera platejada. Envejo els seus cabells de protagonista de conte i, com si fos sola en aquest món, ella agafa aire i mira el cel que ja no és cel. Només una taca negra. Infinita. Tanca els ulls i inhala a fons l'olor de llenya que desprenen les xemeneies de les cases. Deixa anar un lleuger sospir i, discretament, somriu. L'aroma l'omple de tardors passades. La reravera és soledat, enyorança. Per això deu agradar tan poc aquesta estació. La culpa és del fred i de la humitat, que traspassa capes de roba i s'infiltra entre els teixits i els ossos. I t'arriba a l'ànima. I la fredor et fa buscar l'escalfor arraulida a prop de qui estimes, i és aleshores que es dispara l'enyor de tot l'amor rebut i perdut.


Fent honor a la tardor, menjo un grapat d'ametlles i, entre elles, una d'amargant. Corro a beure aigua per fer-me passar el mal gust –«...trenta, quaranta, l'ametlla amarganta, pinyol madur, vés-te'n tu...». Avui és jornada de reflexió –anacronisme. Però si toca fer-ho, trio les preguntes que va plantejar aquesta setmana, en una conferència del Cosmògraf, a Manresa, el filòsof iranià Ramin Jahanbegloo, referent internacional de la no-violència. Per què en comptes de discrepar ens subjuguem al poder? Per què renunciem a la llibertat de pensar de manera autònoma? Per què acceptem la tirania? Per què hem de creure el que ens diuen? Ell sosté que tenim l'obligació moral de desobeir quan les lleis són injustes. L'única llei que hauria de regir les nostres vides no està escrita en cap paper. És la consciència moral i és fàcil de localitzar-la. El filòsof la descriu com la veu interior que t'apareix de nit, quan estàs sol, rentant-te les dents al lavabo de casa. I és llavors, en aquell moment d'intimitat, que et mires al mirall i saps si t'avergonyeixes del que hi veus.


Ens hem de qüestionar amb valentia. Perquè quan estarem a punt de morir l'únic que comptarà serà la nostra consciència moral, reflexiona Jahanbegloo, i «si hem estat més a prop de Gandhi o de Hitler». Aquesta és la gran pregunta. Tu decideixes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit