Aquesta setmana, i en aquestes mateixes pàgines de Regió7, apareixien unes interessants xifres sobre l'import de les compensacions de la Generalitat a l'empresa concessionària de la C-16, en aplicació del conveni sobre descomptes, a determinats usuaris i condicions. Compensacions d'un volum que és difícil d'entendre per als qui no estem avesats a tractar aquests temes. En qualsevol cas, xifres molt, molt rellevants.
Això em porta a recordar la permanent polèmica de la concessió de l'autopista des del mateix moment de la seva aprovació i aplicació. Durant anys, des del Parlament, Consell Comarcal, ajuntaments i altres organismes, s'ha intentat tenir clares les condicions, per tal d'estudiar la possible reversió, per convertir-la en autovia, lliure de peatges, i així alliberar l'enorme trànsit que circula per la C-55, en el tram sud.
Malgrat els esforços i temps dedicat, estem com estàvem deu o quinze anys enrere. És cert, amb algunes bonificacions, però sense haver aconseguit els objectius proposats. I no serà que no s'hagi complicat el tram sud, perquè continuem tenint talls constants, per tota mena d'accidents i incidents, que la fan perillosa i imprevisible. D'aquí l'estranyesa d'haver llegit que el sistema de funcionament es vulgui exportar cap altres territoris? Si algú no ens ho explica amb detall, jo no ho entenc.
Arribats en aquest punt, tocaria fer nous plans de mobilitat a tota la Catalunya Central, perquè fins ara s'hi ha anat actuant de forma molt poc planificada. Aquesta manera d'actuar em recorda els vells temps de la «taca d'oli», segons la qual una infraestructura va millorant tot el territori per on passa o on està ubicada. Bé, en alguns casos sí, però en altres es va canviar aquesta teoria per la «d'esquitxada d'inversions», fent petites obres o mitjanes, per satisfer demandes puntuals, d'alguns territoris amb més influència que d'altres, sense establir una visió de conjunt.
En resum, els diferents governs de la Generalitat han estat més supeditats a les pressions i influències territorials, que no pas a crear un sistema lògic, eficaç i a llarg termini en matèria de mobilitat. D'aquí les situacions tan diferents d'uns territoris respecte d'altres. Per entendre'ns, un sistema com el que tenim a l'entorn de Manresa no hauria estat acceptat a l'entorn de Vic. I com dic Vic, podria dir alguna altra capital que ha aconseguit millores substancials en el seu sistema de comunicacions viàries.
I és que la falta de planificació ha encarit les actuacions posteriors de manera notable. No és el mateix planificar una via com a autovia, des del principi, que programar-la com a via normal, i després haver-la de desdoblar. És el que vam veure en el cas de la C-16, desdoblada a trams, durant molts anys, o la C-25, en tot el seu recorregut.
Ara mateix, els col·lapses a la C-16, de Berga cap amunt, són constants tots els caps de setmana de l'any. La solució, anunciada fa anys, ha anat variant, fins a arribar a la que diuen que emprendran en els propers mesos, en el tram Berga-Cercs, i després fins a Bagà, d'un carril reversible. Han passat tres consellers, i de moment encara no hem assistit a l'adjudicació de les obres.
La situació actual no permet ser optimistes respecte a una solució propera en matèria de mobilitat per carretera. Les inversions són molt elevades, i estem amb un govern que funciona amb pressupostos prorrogats del 2017. Per això, semblaria encara més normal i més obvi buscar solucions ràpides i eficients, per estalviar determinades inversions, com la de revertir concessions.
Les xifres, donades per aquest diari, deixen clara quina hauria de ser la via de solució, però temo molt que no hi haurà cap iniciativa parlamentària, conjunta, que impulsi la resolució d'aquesta anomalia. I de fet, els partits de govern són els mateixos aquí que a la Generalitat, semblaria més fàcil la solució. Estaria bé que ens expliquessin les iniciatives que tenen pensades, per fer-ho factible.
