Ep! avui toca votar. I aquesta vegada cal fer-ho bé, perquè si no haurem de tornar-hi d'aquí a sis mesos. I ja faria riure que, després de quatre convocatòries electorals (quatre en quatre anys), Espanya continués sense un govern estable i amb capacitat de resoldre problemes. Els entesos afirmen que el govern de la Generalitat no és eficient, però el de l'Estat, si no fos per la feinada que els dona Catalunya, tampoc sembla lluir-s'hi gaire... ho sembla, no ho afirmo, d'acord?

Avui és un dia que cal anar amb compte amb les afirmacions perquè, contràriament al que se suposa que ha de fer el periodista (interpel·lar, analitzar, qüestionar el poder quan s'escaigui, etc.), el fet de publicar avui té prohibit anar a favor o en contra de cap candidat. Encara més, com s'ha advertit a bastament aquests dies, fer o dir res que es pugui considerar atemptatori contra el bon funcionament de la jornada electoral pot ser castigat penalment (i una opinió algú podria interpretar-la esbiaixada i delictiva, si en tenia ganes). Pas que seré jo qui en doni excusa a ningú.

Aprofito per dir que estic escrivint dijous a la nit i m'és impossible fer cap comentari sobre com devia anar ahir, dissabte, la jornada de reflexió, tan intensa com es preveia. I, en funció de la prevenció confessada unes ratlles abans, tampoc puc comentar tantes coses sucoses com s'han esdevingut aquesta setmana de voràgine electoral: debats vergonyosos, relliscades estrepitoses, rectificacions forçades, disculpes apressades, atacs personals, intoxicacions informatives... Confesso que cou molt deixar al calaix comentaris suggerits per la dinàmica en què estem immersos i que, a aquestes alçades de l'escrit, comença a ser evident que la pretensió setmanal de reflexionar sobre l'actualitat més punyent pateix els efectes autocensuradors imposats per la normativa electoral. Però el que cou més és la convicció que serem pocs els qui haurem primmirat i refilat molt a l'hora donar opinió i informació en un dia d'eleccions.

Tanmateix, d'entre tot el viscut aquesta setmana, hi ha l'estada del rei Felipe VI a Barcelona, que permet el comentari avui perquè no està sotmès a la cotilla electoral, per obra i gràcia constitucional. La mateixa que el declara irresponsable, inviolable i impune penalment. Agradi o no que es qüestioni la institució, el cert és que el monarca va viure en directe el rebuig de milers de catalans al biaix de la seva actuació en el conflicte Catalunya-Espanya. Especialment significatiu, el blindatge policial que va necessitar perquè un miler llarg de convidats al lliurament dels premis que porten el nom de la seva filla l'aplaudissin enfervoridament dins d'un Palau de Congressos bunqueritzat. Afegint-se a l'enrenou, aquests dies ha circulat per la xarxa un vídeo dels Monthy Python que s'utilitza per fer una recreació de la visita del rei, però també ha recuperat vigència la «Cançó de les balances» que va popularitzar Ovidi Montllor en èpoques de lluita antifranquista. Escrita per Josep Maria Carandell, aprofitava per fer una crítica del dictador i es personificava en un rei que tenia un castell dalt la muntanya, tot el que veia era seu (...) i cada dia ho comptava... Fa de bon recuperar i escoltar.