Estem vivint una setmana intensa i d'alt voltatge polític, que acabarà demà amb una jornada electoral incerta que pot agreujar encara més la crisi d'Estat més gran que ha viscut el règim del 1978. La setmana va començar amb la visita del rei més protestada i més rebutjada que la monarquia hagi fet mai a Barcelona. Davant d'un Palau de Congressos bunqueritzat pels efectius policials, milers i milers de manifestants van expressar de manera contundent el seu rebuig a la presència de Felip de Borbó. La institució monàrquica, evidentment, veu Catalunya com un greu problema. Hi ha monàrquics al nostre país? Alguns, però ben pocs. Hi ha, és clar, aquells que sempre volen estar a recer de qui mana. Aquells que representen corporacions, institucions o empreses que consideren que ser a prop del poder els pot beneficiar. Però els partidaris de la monarquia com a sistema per transmetre de manera hereditària la més alta magistratura d'un estat, a Catalunya són molt escassos. Totes les enquestes dels darrers anys sobre la preferència entre república i monarquia tenen un resultat claríssim: entorn del 80% de la població catalana prefereix la república. No és estranya, doncs, l'oposició molt àmplia a les visites de Felip de Borbó a Catalunya, oposició que ell mateix va aconseguir accentuar amb aquell nefast discurs del 3 d'octubre del 2017. L'entorn de la casa reial és conscient d'aquesta situació? Es pensa que amb actes blindats com el de dilluns passat s'oblidarà aquell discurs i augmentarà la valoració de la monarquia?

El debat electoral de dimarts al vespre a TV3 va ser l'exemple perfecte de la inutilitat d'aquests debats públics. Amb els micròfons de tots els participants oberts i la possibilitat que qualsevol d'ells pogués interrompre a qui estava parlant, la discussió es va anar desdibuixant, especialment per culpa de la xerrameca contínua d'Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo, campiones totes dues en mala educació, interrupcions constants, aires de suficiència, poca voluntat real d'informar els teleespectadors i ganes només de fer-se notar. Però no cal entrar en més detalls: la veritat és que debats d'aquest tipus acaben aportant poca cosa de nou. Tot i que en aquest cas, tenint en compte el que s'hi va veure i sentir, potser com a mínim podem esperar-ne un benefici: que el bloc del 155 no vagi aconseguir captar ni un sol vot més entre l'electorat català que el va seguir.

Mentrestant, en un ambient polític enrarit i tens, el govern en funcions del PSOE cada dia ha mostrat més el seu nerviosisme perquè la jugada de repetir la convocatòria electoral no li està sortint com es pensava. Ho sabrem aviat. Però demà, sobretot, és imprescindible d'anar a votar. Cada vot independentista que no entri a les urnes fa pujar el percentatge que obtindran els partidaris d'imposar un nou 155, d'eliminar TV3 i Catalunya Ràdio i de suprimir l'escola catalana. Hem de fer evident que seguim, que persistim, que la independència té més suport que mai. Hem de demostrar que la por, la injustícia de la sentència o la repressió són murs que es poden ensorrar amb la pressió absolutament pacífica de la majoria de ciutadans. Precisament de la mateixa manera que va caure el mur de Berlín el 9 de novembre del 1989, avui fa justament 30 anys exactes.