Saben aquell que diu que un locutor truca a una llar, agafa el telèfon una dona i li comunica que li ha tocat un premi. Pot triar entre dues opcions. L'opció A és un cap de setmana amb el seu marit i..., en aquell moment, la dona comença a cridar: «La B, la B, la B!!!». És el mateix que crida fa anys una part importantíssima de catalans. Encara que no sàpiguen amb certesa quina és l'opció B, el que tenen clar és que no volen l'opció A. No la volen. Rebutgen frontalment la política dictada des de Madrid cap a Catalunya de la mateixa forma que bona part d'Espanya rebutja frontalment el relat de catalans bons i espanyols dolents. No se'l creuen. Una incredulitat fruit de l'antipatia que s'ha estat atiant fa dècades hereva d'una història de vencedors i vençuts que tant de bo hagués estat a l'inrevés. Però no va ser així, i d'aquells fangs aquests llots. No es pot anar dient que tot és culpa de Madrid de la mateixa manera que no es poden tenir dos milions de persones cridant «la B, la B!». Visitant el Museu de Montserrat vaig veure l'obra àudiovisual «Observance», de Bill Viola, en la què el viodeoartista mostra tot de personatges que observen compungits, perplexes i aparentment horroritzats alguna cosa que la càmera no mostra. Perfectament podrien estar observant la situació a Catalunya i, avui, les urnes donen una altra oportunitat perquè moltes cares canviïn. La C.