Toquem de peus a terra i de neurones a la barretina, avui pot créixer el vot nacionalista, pot augmentar la capacitat de fer més performances a l'hemicicle del Congrés, o ens podem fer escoltar més perquè n'hi hagi més a cridar. Aquesta és la fita però no ens fem lliris al cap; ni els farem seure a dialogar, ni canviaran d'opinió, ni els espolsarem la caspa, ni serem decisius per a res.
Avui la incògnita és qui s'asseurà el gat a la falda els propers anys i qui serà el nou padrí de la histèria d'Espanya, aquest estat que és com un homenatge permanent al personatge creat per Mario Puzo i portat al cinema per Francis Ford Coppola. Les generacions canvien però l'actitud és la mateixa, acaronant el llom de la sagrada unitat, amb el clavell «rojigualdo» a la solapa, ens miraran amb condescendència mentre amb to de perdonavides recitaran la filosofia de la família Corleone, la que diu que a la feina no hi ha amics perquè l'amistat depèn dels negocis. No ens farem mal i mantindrem les formes amb fingida correcció, mentre cadascú tingui assegurat el que ha tingut sempre, nosaltres les engrunes i la família espanyola i associats els guanys. Aquesta és la pel·lícula, qui té el gat a la falda el pentina sabent que jutges, fiscals i advocats, amb les seves maletes, poden robar més que cent homes armats; o penses com la família o no ets de la família, i si no ho ets, els perdonavides començaran la feina i l'acabaran d'afinar els togats.
Al final, mentre no hi hagi separació de poders i tot estigui a mans del clan, com va explicar en Marlon Brando, la política i el crim són el mateix; ho deixava ben clar en aquella seqüència, posant la pistola al cap del qui pretenia trencar les seves normes, relatant-li'n les conseqüències: tu tries, o perds el cervell o signes el contracte.
Ells ho han tornat a fer, ens han estomacat, menystingut i represaliat; han judicialitzat la política, manipulat les lleis, vulnerat drets fonamentals i s'han posat a l'alçada del mètode Corleone, per reprimir qualsevol intent democràtic de llibertat d'expressió; però és que nosaltres també ho hem tornat a fer amb el mateix mètode familiar, ens hem fotut els plats pel cap i hem estat incapaços de posar-nos d'acord per omplir la piscina d'aigua, abans de plantar cara i llençar-nos-hi de cap. L'única certesa és que el gat acabarà seient a la falda de la mediocritat, perquè tots, uns i altres, demostren una absoluta manca de talla política i m'atreviria a dir que fins i tot humana. Vist el que hi ha, no ens queda ni l'esperança que no ho tornem a fer així de malament, no mentre els actors siguin incapaços d'esborrar del guió aquelles paraules d'en Mario Puzo que han anat recitant els governs de torn: no és personal, només són negocis... perquè al cap i a la fi, per a ells va d'això.
