El 9 de novembre del 1989 s'esfondrava el mur de Berlín, aquell que també havien anomenat el mur de la vergonya i que formava part del teló d'acer que, segons Winston Churchill, havia dividit Europa en acabar la Segona Guerra Mundial.
Alemanya va ser repartida com un trofeu entre les quatre potències guanyadores: Estats Units, Regne Unit, França i URSS, i fins i tot la mateixa capital es va seccionar en quatre sectors, per impedir que ja mai més la Germania pogués tornar a ser l'origen d'un conflicte bèl·lic.
El 1949 es van fusionar els tres sectors aliats i van constituir la RFD (República Federal Alemanya), amb capital a Bonn; i el sector soviètic es constituïa en la DDR (República Democràtica Alemanya), mantenint la capitalitat en el que havia estat el sector soviètic de Berlín; mentre els sectors aliats berlinesos es fusionaven per formar un land (o estat federat) de la RFD. Des d'aquest moment s'inicià l'èxode d'alemanys orientals cap a Occident a través del Berlín Oest, amb una estimació de prop de quatre milions de persones, és a dir el 25% de la població de l'Alemanya de l'Est.
La caiguda del mur fou un esdeveniment autènticament històric que, implícitament, suposava la fi de la guerra freda i la desaparició d'aquesta paret de formigó, que no va ser pas construïda per evitar l'entrada al paradís comunista del Berlín de l'Est sinó perquè els ciutadans de la DDR no fugissin cap a Occident.
Aquest mur es començà a construir el 13 d'agost del 1961, amb una alçada mitjana de 3,6 m i un perímetre de 155 km, i va suposar la materialització de la divisió d'Alemanya, amb el resultat de la fragmentació de famílies, la segmentació de barris, l'empobriment de la població oriental, i la pèrdua de vides humanes quan intentaven fer-se escàpols. Prop de 200 persones foren abatudes (encara que hi ha discrepàncies respecte a aquest nombre), a més d'unes 3.000 persones capturades durant la fuga. L'intent de deserció més infaust, i captat en directe per les càmeres, fou el protagonitzat per Peter Fechter i Helmut Kulbeik, amb un resultat desigual, ja que el primer assolí la llibertat mentre el segon agonitzava sense poder traspassar els filats de pues i les xarxes de ferro, i moria a uns pams d'Occident. Una altra icona amb èxit d'evasió l'establí el soldat Konrad Schumann, quan estava com a sentinella i, de sobte, es va posar a córrer, va llençar el fusell i va saltar els filats, fugint així d'aquell gueto i confinament humans.
El mur de Berlín és un referent per a tota una generació, tant en el món d'Occident com en l'Oriental, i són moltes les persones que en patiren les conseqüències o d'altres que intentaren capgirar el seu destí. En molts casos vivint, anònimament, autèntiques gestes individuals i col·lectives, com també trobem noms de personalitats de la segona meitat del segle XX que van lligats a aquesta paret vergo-nyosa -que, paradoxalment, els orientals anomenaven mur de protecció antifeixista-, com el del president Kennedy, que en la seva visita el 1963 va pronunciar: «Jo soc un berlinès més», en solidaritat amb els ciutadans que s'hi trobaven reclosos; o qui aleshores era l'alcalde de Berlín, Willy Brandt, que fou l'única veu que protestà enèrgicament quan es construí el mur, mentre tothom callava.
L'estiu del 1989, la DDR celebrava el quarantè aniversari de la seva fundació i Erich Honecker va pronunciar unes paraules poc profètiques: «Aquest mur es mantindrà 50 o 100 anys més». Mentre que el seu homòleg soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, li replicava: «Qui no s'adapta al seu temps acaba derrotat», i Ronald Reagan demanava insistentment: «Senyor Gorbatxov, enderroqui el mur». Lech Walesa, el 2009, va afirmar: «El 50% del mèrit de l'enderrocament del mur de Berlín es deu al papa Joan Pau II, el 30% al sindicat Solidarnosc i només l'altre 20% a la resta del món».
A les 11 de la nit del dijous 9 de novembre del 1989 s'obrí el pas de la Bornholmer Strasse, i a partir d'aquell moment, amb la notícia difosa pels mitjans de comunicació d'«El mur és obert!», els orientals varen passar a l'altre Berlín, on foren rebuts amb entusiasme, abraçades i gerres de cervesa pels occidentals, mentre els més agosarats l'escalaven i -armats amb martells- començaven a esmicolar-lo. L'esdeveniment va recórrer el país i el món sencer, i mentre el Bundestag de Bonn, reunit en aquelles hores, va suspendre la sessió i es va posar dempeus per escoltar l'himne d'Alemanya, no només queia el mur, havia començat la reunificació!
